El contribuent Joan Carles

Segons la breu nota de l’advocat de Joan Carles I, el pare del Rei hauria pagat a Hisenda prop de 680.000 euros, incloent recàrrecs i interessos, amb l’objectiu de regularitzar la seva situació tributària i deixar resolt el seu deute amb el fisc. Això significa que el deute tributari no ingressat al seu dia arribaria als 520.000 euros i que el recàrrec del 20% més els interessos de demora pel temps transcorregut significarien un sobrepagament de prop de 160.000 euros. Resulta més difícil deduir l’import de la base imposable dels fets no declarats ja que no han transcendit ni els exercicis ni els impostos a què l’esmentada regularització fan referència. Si l’impost regularitzat fos l’IRPF d’un únic exercici, estaríem parlant d’una base imposable no declarada de prop de 1.200.000 euros, mentre que si es tractés de l’impost de donacions, la base imposable no declarada seria de prop de 800.000 euros. En qualsevol cas, la regularització voluntària del rei emèrit confirma dos fets: d’una banda, que alguns dels seus actes o activitats privats no van ser declarats al seu moment, ocultant-ne l’existència a Hisenda i eludint el pagament dels impostos corresponents, i, d’altra banda, que l’Agència Tributària no hauria iniciat prèviament cap actuació que conduís a esbrinar si la seva situació tributària era correcta. Certament, qualsevol contribuent que reconegui i aboni completament els seus deutes tributaris fora de termini, però abans que l’Administració Tributària li comuniqui l’inici d’unes actuacions de comprovació o investigació, impedeix que se’l persegueixi per les irregularitats que pogués haver comès amb caràcter previ a la regularització i, a més, neutralitza la infracció comesa i evita la sanció administrativa. Per tant, al no existir cap requeriment d’Hisenda, el pagament voluntari del rei emèrit li hauria evitat la imposició d’una sanció tributària que podria haver sigut del 50% al 150% sobre el total del deute no ingressat al seu dia, cosa que traslladat a euros seria una multa d’entre 260.000 i 780.000 euros. Els avantatges de la regularització voluntària són clars, el que resulta menys comprensible és per què l’Agència Tributària no ha iniciat en aquest cas cap procediment de comprovació o inspecció davant les informacions detallades que han anat apareixent en els mitjans de comunicació en els últims anys. No obstant, la qüestió que es planteja ara és, més enllà d’haver evitat les sancions administratives per eludir el pagament d’impostos, si Joan Carles I pot ser enjudiciat pels tribunals per delicte fiscal, ja que els fets declarats van tenir lloc després de la seva abdicació i, per tant, de la pèrdua d’inviolabilitat que disfrutava com a rei d’Espanya. En aquest sentit, el Codi Penal estableix que s’incorre en delicte fiscal quan el deute defraudat supera els 120.000 euros, i sembla evident que en aquest cas la quantitat esmentada s’hauria superat en vista de les quanties de la regularització voluntària. No obstant, la llei també preveu que el subjecte no sigui condemnat penalment quan procedeixi al pagament dels deutes insatisfets abans que l’Administració Tributària iniciï actuacions, que el Ministeri Fiscal interposi una querella o que la Fiscalia o un jutge realitzi actuacions que li permetin tenir coneixement formal de la iniciació de diligències dirigides a comprovar o investigar els fets o activitats relatius als deutes. És cert que la regularització voluntària s’ha practicat abans que l’Administració Tributària hagi actuat i que el Ministeri Fiscal no ha presentat encara cap querella sobre això. No obstant, es planteja el dubte de si el rei emèrit podria evitar un procés penal, ja que la Fiscalia sí que va informar al seu representant, a principis de novembre, de l’inici de diligències d’investigació precisament dels fets ara regularitzats. En aquest supòsit, la jurisprudència del Tribunal Suprem considera la regularització voluntària en matèria de tributs com una excusa absolutòria, ja que la interpreta com una autodenúncia i voluntat de reparació per part del subjecte passiu que evitaria que el delicte arribés a consumar-se. De manera que, amb el pagament voluntari del deute per part del monarca, sense mediar actuació d’Hisenda ni querella de la Fiscalia, l’alt tribunal entendria que no existeixen ni l’elusió del pagament d’impostos ni l’ànim defraudador necessaris per poder apreciar i qualificar la seva conducta com a delicte fiscal. Una altra cosa és el retret social que la seva conducta mereix, així com la resposta de la Casa del Rei per salvaguardar la institució. Tot i que per a molts les activitats privades irregulars de Joan Carles I després de la seva abdicació no entelen els incomptables actes i serveis prestats durant el seu regnat, el cert és que es tracta d’una conducta inacceptable per a qualsevol servidor públic, i més com més gran és el càrrec que s’ocupa. Quan qui defrauda ha sigut cap d’Estat, la inviolabilitat no pot convertir-se en impunitat i la ‘campechanería’ no hauria de generar indulgències.

El contribuent Joan Carles

La qüestió que es planteja ara és si el rei emèrit pot ser enjudiciat pels tribunals per delicte fiscal

El més llegit