Pocs dubtaven que les últimes setmanes de Donald Trump a la Casa Blanca portarien conseqüències per al Pròxim Orient i el nord d’Àfrica. Algunes apostes apuntaven a un aprofundiment de la màxima pressió sobre l’Iran; d’altres asseguraven que faria les últimes puntades a la seva estratègia cap a Israel/Palestina, que va incloure un trasllat d’ambaixada, un acord del segle que poc tenia de pau, el tancament de l’oficina de l’OAP, un cop gairebé mortal a l’agència per als refugiats palestins i, com a últim èxit, la normalització de relacions entre Israel i alguns països àrabs. Després dels Emirats Àrabs Units (EAU), Bahrain i el Sudan, el Marroc es perfilava com un dels candidats predilectes. A canvi que Washington reconegués la seva sobirania sobre el territori del Sàhara Occidental, seguint un patró de política exterior pretesament transaccional que va molt més enllà, ja que valida les accions unilaterals i consolida asimetries de poder a escala global. L’intercanvi tripartit de concessions posa, com en tantes altres matèries, en un compromís Joe Biden.