Petit gran comerç

Recordo quan, de petita, li demanava a l’Elvira a la seva botiga la palmera amb més xocolata i ella sabia que em feia contenta. La dependenta de la papereria coneixia el meu últim treball de l’escola i que li compraria 20 duros de caramels de nata abans d’anar-me’n. A la fleca, el Pepe sabia que a la meva germana li encantava l’ensaïmada amb molt sucre llustre. I a la botiga de joguines, que la mama triomfava si em regalava un gos de peluix abans que la Barbie. Al petit comerç del barri vaig aprendre a perdre la timidesa a parlar, a conèixer el veïnat, a escoltar converses de gent gran, a veure com les dones es preguntaven com estaven o que alguna no volgués confessar-ho fins que es quedava a soles amb la dependenta de la botiga. Al petit comerç del barri vaig saber quant era un quilo de pomes o 100 grams de pernil, vaig memoritzar la llista de la compra per dir-la per primera vegada sense equivocar-me, vaig aprendre paraules noves i a no confondre’m amb les monedes i bitllets. Va ser al·lucinant quan vaig descobrir que amb 100 pessetes tindria 20 maduixes de llaminadura. Alhora, la mama i el papa ens portaven també a les grans superfícies, on jo ho tocava tot, però on tot em venia gran. Fins i tot aquells passadissos enormes on temia perdre’m i que el meu nom acabés escoltant-se per megafonia. Avui, a la barriada on vaig créixer hi ha altres comerços i on visc ara estic envoltada per quatre centres comercials. El petit comerç del centre històric intenta no ser engolit per franquícies. Resisteixen dues botigues d’ultramarins i l’última fruiteria va tancar quan la seva propietària va morir. Molts locals van ser substituïts per bars, ara tancats davant la falta de turistes, que deixen carrers deserts sense vida. M’esforço per anar a la recerca de les botigues que queden. Allà trobo part d’aquell bon tracte, aquella posada al dia de saber com estem i aquella complicitat quan saben per endavant què necessito. El Juan em fa la tallada de cabells que vull sense explicar-l’hi; la meva fruitera Diana busca les xirimoies petites, perquè són les meves preferides; a la floristeria saben que adoro les tulipes i clavells, i el meu forner busca el meu pa de cereals quan arribo al local. En el confinament, després de les primeres setmanes en què només hi havia els supermercats, vaig cridar d’il·lusió quan el meu fruiter em va dir que em duia a casa el que necessités. El mateix va passar quan la meva fleca va començar a fer repartiments. Que vinguessin a casa era, a més, l’instant de veure’ns i de preguntar com estàvem, tot i que fos a metres de distància. De saber-nos i cuidar-nos. Va ser el moment del boca a boca, quan s’alertava per xarxes de persones grans que no podien sortir a comprar. El repartiment del petit comerç, juntament amb les xarxes de veïns, arribaven on ningú no ho feia. Perquè no tothom pot ni sap fer la comanda ‘online’ del supermercat, ni té sota casa seva la bústia d’Amazon. Crec que en aquesta pandèmia, més que mai, s’ha demostrat que el petit comerç és gran. Quan va començar la desescalada, entrava en aquestes botigues i era estrany qui no preguntava sobre alguna veïna gran, qui no fiava quan no hi havia prou diners i era estrany que no es controlés si tots els que formen part d’aquest entorn estaven fora de perill. Allà tens un nom propi. És on no et fan sentir invisible ni fred, sinó que formes part d’una comunitat que es preocupa per tu. En meitat d’una pandèmia que augmenta la solitud, això és un valor. I en una societat en què aquests negocis, a més, són gestionats per moltes dones que troben en aquests l’únic camí per emprendre i ser autònomes, sense dependre de ningú. En temps de distanciament social, el petit comerç ha sigut l’acostament social. Suposo que amb el temps, i amb dolor, això desapareixerà. Moltes botigues es digitalitzaran com a única manera de competir en un mercat voraç. No sé si ens atendran robots, si tot estarà en prestatgeries mecàniques o si les bústies d’Amazon amb intel·ligència artificial preguntaran com estàs. No en tinc ni idea. Però em pregunto com aprendran els nens i nenes a memoritzar les llistes, a saber el que és fiar la compra, a preocupar-se per l’altre o a perdre la por de parlar per demanar, en veu alta, la palmera amb més xocolata.

Petit gran comerç

En temps de distanciament, les botigues de barri han sigut l’acostament social

El més llegit