A l’espera que algun dia es desenvolupiun debat públic sobre el model de defensaque necessita Espanya per fer front a les amenaces que afecten la seva població i el seu territori, l’escàs eco que les qüestions militars troben en els mitjans de comunicació sol limitar-se a donar notícia d’algun dels contingents desplegats a l’exterior,de qüestionables vendes d’armes o de les creixents deficiències operatives de moltes unitats. Més rares són, afortunadament, les que es refereixen a pronunciaments polítics de militars, com el de l’agost del 2018 (a favor de Franco) o el que ara inquieta amb raó els 26 milions d’espanyolsque ens hem vist assenyalatscom candidats al mur de contenció per uns salvapàtries antiquats. I aquesta raresa deriva, fonamentalment, del fet que la immensa majoria delshomes i dones que formen part de les nostres forces armades (FAS) entén sense cap gènere de dubtes quin és el seu paper en la vida nacional: servidors públics subordinats al poder civil en el marc de la Constitució. Unes FAS que,des de l’infaust 23-F, no només han deixat de ser un poder fàcticsinó que, en termes institucionals, han sigut exemplars en la seva interiorització de les normes pròpies d’una democràcia plena.