«Si fa deu anys ens haguessin dit que l’escàndol es muntaria perquè els ‘abertzales’ radicals anuncien el seu vot a favor dels Pressupostos Generals de l’Estat espanyol i no perquè estiguessin celebrant l’últim atemptat d’ETA, ens hauria semblat una quimera i tots hauríem firmat per això». Ho diuen molts bascos, fins i tot molts dirigents dels partits polítics que van patir directament el terrorisme etarra. En ambients conservadors de la resta d’Espanya aquesta afirmació pot semblar claudicant, però és coherent no només amb la idea de reconciliació de la societat basca, també amb els successius acords antiterroristes arribats en els anys de plom, començant pel pacte d’Ajuria Enea el 1998, l’objectiu dels quals era aconseguir que els etarres, i els qui els recolzaven, abandonessin el terrorisme i passessin a fer política. Aquest era també el missatge que els llançava Alfredo Pérez Rubalcaba, sent ministre d’Interior, quan el 2010 Batasuna s’allunyava tímidament de la banda terrorista i aquesta semblava meditar sobre el cessament de la violència. «O bombes o vots», deia llavors Rubalcaba.