Pactin, que alguna cosa queda

La Diputació de Barcelona ha aprovat un pressuposat rècord de 1.008 milions d’euros centrat en la reactivació social i econòmica per mitigar els estralls de la pandèmia. El 80% d’aquest pressupost es destinarà directament als ajuntaments i als ciutadans. L’aprovació s’ha produït sense un sol vot en contra. A favor: El PSC, JxCat, En Comú Guanyem, el PP i Tot per Terrassa. ERC i Ciutadans s’hi han abstingut. Repeteixo, ni un sol vot en contra. Resulta estrany veure sigles tan dispars ideològicament caminar juntes. Ni tan sols sembla digne de notícia. Sempre és més sucós perdre’s en les pugnes, en les raons, en els atacs i contraatacs. Hi ha una concepció del poder consolidada en el triomf posterior a una disputa. Com més cruenta hagi sigut la pena, més admirada és la resolució. I l’exhibició resulta imprescindible. Declaracions altisonants i excessives, ostentació del rebuig... Tan publicitades són les fractures com els pedaços. Res de nou. Es presumeix de la lluita. I, sens dubte, s’aconsegueix que alguns la visquin amb passió. Especialment els implicats ideològicament. El problema rau en les mateixes ideologies. El segle passat es va caracteritzar pel naixement, auge, atropellament i caiguda de les utopies. Es va iniciar el període amb una revolució socialista, es va seguir amb la proclamació dels feixismes i es va acabar amb els somnis arrasats i milions de persones víctimes de sanguinaris dictadors. De tant funest experiment, va quedar la fe en la democràcia. Una democràcia que es passeja fatigada pel segle XXI davant la mirada indiferent de molts. El desinterès de la ciutadania cap a la política és evident i àmpliament debatut. La corrupció, les estratègies partidistes, les limitacions del poder polític davant el domini d’uns ‘lobbies’ sense rostre, la distància entre discurs i fets... La democràcia s’esfilagarsa al mateix temps que creix el descrèdit cap a la política. Mentre que el planeta s’enfronta a desafiaments immensos, falten pensaments transformadors amb voluntat universal. Recentment, el diari britànic The Guardian s’ha fet ressò d’una investigació del Bennett Institute for Public Policy de la Universitat de Cambridge. L’estudi remarca que la insatisfacció dels mil·lenistes (nascuts entre el 1982 i el 1994) cap a la democràcia és més gran que la de les generacions anteriors. «Als EUA, els mil·lennistes de 30 anys representen gairebé una quarta part de la població, però tenen només el 3% de la riquesa, mentre que els baby boomer tenien el 21% a la seva mateixa edat. A la Gran Bretanya, els mil·lenistes són la primera generació que guanya menys que els seus pares i avis. A Grècia, Itàlia i Espanya, l’atur juvenil és gairebé tres vegades la taxa nacional». No fa falta recórrer a cap investigació. N’hi ha prou amb saber que el 50% dels joves a Espanya cobra menys de 1.047 euros al mes i que el preu mitjà d’una habitació –habitació, no pis– a Barcelona ronda els 455 euros. ¿Tanta tecnologia, tant progrés per arribar fins aquí? Hi ha dos aspectes interessants en l’estudi del Bennett Institute. El primer, l’evidència que el populisme és un motor mobilitzador per als joves. Així, recorda el recolzament massiu juvenil que va recollir el populisme de Beppe Grillo a Itàlia o exposa les enquestes actuals que mostren un recolzament desproporcionat de la joventut francesa descontenta a la candidata d’extrema dreta Marine Le Pen. Però la investigació també apunta a la incapacitat dels populistes per oferir solucions reals. Recullen el malestar i els vots, però acaben alimentant la indiferència. Hi ha un segon aspecte rellevant en l’estudi: la desconnexió juvenil no és inevitable. «La nostra investigació mostra que a països com Noruega o Corea del Sud, on abunden els treballs i l’educació i la vivenda són assequibles, els mil·lennistes poden fins i tot estar més satisfets amb les seves institucions polítiques que les generacions majors». A la fi, la recepta apareix diàfana i serveix per a una doble funció. Invertir en política social no només redunda en més benestar de la població, sinó que també incrementa la confiança en la democràcia. El pragmatisme constructiu no abunda en la nostra política. Al contrari, desborda gesticulació. Cada acord neix amb fòrceps i desperta núvols tòxics d’alarmisme. S’injurien els pactes i es titllen de traïció. Com si la puresa es tractés a caminar amb aclucalls i contemplar-nos el melic. Mentrestant, bona part dels ciutadans ja mira cap a un altre costat. Avorrida de l’espectacle polític. També inquieta pel que ens vendrà –o ja ha vingut– damunt. Davant la crispació i l’exhibició ufana i sense escrúpols de la intolerància, benvingudes aquestes negociacions que, allunyades dels focus, saben forjar acords. Més encara si posen la reconstrucció social en el centre del pacte. Ser capaços de sumar des del desacord no és debilitat, és un reforç per a la democràcia.

El més llegit