Fa gairebé 40 anys em vaig enamorar literalment –ella en tenia 41 i jo, 16– de Montserrat Carulla veient-la representar ‘La filla del mar’, dirigida per Ricard Salvat, al Poliorama de la Rambla. ¡Quanta bellesa, elegància i harmonia desprenia el seu rostre, quanta música brollava de les paraules d’Àngel Guimerà passades pels seus llavis! També aquell dia vaig descobrir que el català podia ser una molt noble llengua de vers en veu alta, com l’italià de Dante o el francès de Racine. Tot a Carulla era terriblement humà, tot i que cal·ligràficament passat a net.