La senyora Carulla, per Joan Ollé

Fa gairebé 40 anys em vaig enamorar literalment –ella en tenia 41 i jo, 16– de Montserrat Carulla veient-la representar ‘La filla del mar’, dirigida per Ricard Salvat, al Poliorama de la Rambla. ¡Quanta bellesa, elegància i harmonia desprenia el seu rostre, quanta música brollava de les paraules d’Àngel Guimerà passades pels seus llavis! També aquell dia vaig descobrir que el català podia ser una molt noble llengua de vers en veu alta, com l’italià de Dante o el francès de Racine. Tot a Carulla era terriblement humà, tot i que cal·ligràficament passat a net. Un quart de segle més tard, Josep Domènech, de la productora teatral Bitó, em va proposar: «¿Què et semblaria la Carulla com una de les teves tres ‘colometes’ de ‘La plaça del Diamant’? Vaig entrar en pànic: per aquella època algunes personalitats del teatre local, com ella, em produïen un excés de respecte que em nanitzava davant la seva sola presència. El procés d’assajos, amb Rosa Renom i Mercè Pons, va ser més que tempestuós. Ja en escena, lliures de mi, totes tres van estar esplèndides. «El teatre ha de passar per la llàgrima», va deixar dit el director alemany Klaus Michael Grüber. I això és el que va passar. Malgrat el nostre fatal inici, després ens vam passar 10 anys treballant junts i passejant pel nostre petit món les paraules de Maragall, Espriu, Pla, Estellés, Sagarra... I Yukio Mishima, a qui vam representar en un sòrdid teatret sense camerinos a 40 graus en un Festival Grec. Sempre es va apuntar a qualsevol bombardeig, fins i tot a participar en un homenatge a la Barcelona dels 70 en una gèlida i desangelada carpa al final de la Rambla on va haver de canviar-se 30 dies a l’empara d’una estufeta de butà entre caixes de cervesa. Tots els que vam compartir tants assajos, representacions, viatges, sopars, rialles i aferrissades discussions amb ella sabíem que estàvem vivint un privilegi que el cada dia va arribar a convertir en una cosa natural. Podria citar mil moments de pura emoció, però em quedo amb aquell dia que, muntant una escena de personatges circenses, va dir que també volia ser-hi, es va calçar un nas de pallassa i amb els seus ridículs saltirons va anul·lar la resta de la companyia. Va ser bona, intel·ligent, moderníssima, aristocràticament revolucionària i popular, però no perfecta: al volant del seu discret Mercedes, ella i el seu inseparable Manuel eren un autèntic perill públic. Sisplau, Montse, no et perdis per cap rotonda de camí del Paradís, que és com els francesos denominen els galliners dels teatres, dels teus teatres

El més llegit