Passió, mort i glòria

Gardel, Evita, Maradona. Tango, poble, futbol. La trinitat argentina. El raval. Allà on el país torna amb l’ànima pansida i hi viu aferrada a un dolç record que plora una altra vegada. Els tres van ser ídols i els tres han marcat la memòria col·lectiva d’una nació que reflecteix a la seva bandera el blau del cel, el blanc de la puresa i el sol que tot ho il·lumina. Començant per les esperances dels desarrelats i els exclosos als quals Carlos Gardel va dedicar algunes de les seves lletres; Eva Duarte de Perón, bona part dels seus discursos, i Diego Armando Maradona, l’eufòria dels seus gols. Els tres eren l’Argentina perquè l’Argentina es va reflectir en ells. I res del que els va succeir pot entendre’s sense comprendre aquella realitat. La que va aclamar els seus èxits i va deplorar les seves morts. La que va desfermar les passions públiques que servien per dissimular els seus vicis privats. La que els va treure dels suburbis per pujar-los als palaus. La que no deixarà de plorar-los per molt que, des del balcó de la Casa Rosada, una veu de musical els canti que no ho facin. Els tres van passar per Barcelona. La dona del general Perón, va pujar a Montserrat i va ser rebuda per l’abat Escarré. Després es va acomiadar de Franco i va agrair els crits de joia d’una ciutadania il·lusionada que la saludava al seu pas pensant que el règim s’obria quan la visita no va fer més que apuntalar-lo. I, malgrat això, el populisme d’Evita es manifestava als micròfons de Radio Nacional per «recollir els vostres aplaudiments, obrers i obreres espanyols, perquè són l’expressió del vostre repudi cap aquells agitadors que revolten els pobles amb promeses utòpiques, per abandonar-los una vegada han assegurat les seves fortunes». Vint anys abans, Carlos Gardel s’havia passejat de nou per la capital catalana de la mà del seu amic José Samitier –«Sami, el capitán del Barcelona, con tu juego que emociona, nos has hecho estremecer. Sami, portador de la nobleza, de tu tierra la grandeza, caballero Samitier»–. I de tornada a Buenos Aires, diu que el futbol no li interessava fins que va veure jugar el Barça. El club al qual 60 anys després arribaria Maradona per conquerir Europa i, des d’aquí, menjar-se el món. Un afany recíproc perquè la nit el va confondre, va alliberar les seves pulsions i el va baixar als inferns. Hi ha en les seves vides i en el mite de les seves morts grans dosis d’idolatria i exageració. Perquè on hi ha passió hi ha desmesura. I pot ser que sigui el Pelusa qui millor ho hagi encarnat. Retingut per la junta militar perquè el seu jove prodigi servís de distracció a una població terroritzada, perseguida i reprimida, no va poder saltar el bassal fins que Espanya no va recollir el 1982 el relleu del Mundial de l’Argentina 1978. Ho explica Josep M. Minguella. Mentrestant, la dictadura que es va ficar en la guerra de les Malvines i va implantar la seva pitjor etapa de terror, del qual volia que el futbol fos tapadora. Fins i tot Menotti es va disculpar anys després per emmascarar involuntàriament sang, desaparició i mort. Maradona ho va compensar amb les seves amistats perilloses. Castro, Chávez. Fins i tot el ‘Che’ Guevara va ser reivindicat per qui va assumir un paper que, amb els anys, aniria molt més enllà del camp. Allà on es perd el seny i s’arriba a la imprudència. On es creu que tot és possible perquè la vida ja és només una metàfora.

Passió, mort i glòria

Gardel, Evita i Maradona van ser ídols que van marcar la memòria col·lectiva d'una nació; l'Argentina es va reflectir en ells

El més llegit