Ernest Lluch, ETA, Bildu

Al llegir les respostes de Rosa Lluch, filla d’Ernest Lluch, en una entrevista periodística, vaig concloure immediatament que estava sent fidel al pensament i a l’acció del seu pare. Rosa Lluch explicava que és un èxit que Bildu negociï amb Pedro Sánchez. Perquè, afegia, els de Bildu han donat l’esquena a la violència, han elegit la via pacífica i treballen a favor de polítiques que, més enllà de la qüestió territorial, busquen millorar la vida de la gent, de tota la gent. Que poc després Jon Iñarritu, de Bildu, condemnés amb fermesa l’assassinat el 2009 del guàrdia civil Diego Salvá, fill del diputat de Vox Antonio Salvá, devia satisfer Rosa Lluch. Perquè aquest gest els tornava a donar la raó tant al seu pare com a ella. La paraules d’Iñarritu es van produir després que el diputat de Vox es referís a l’atemptat contra el seu fill, el vehicle del qual ETA va fer explotar. ¡Crideu més, que crideu poc, crideu més, perquè mentre crideu no matareu, i és bon senyal!, va desafiar Lluch als que l’esbroncaven a Sant Sebastià –la ciutat que tant estimava– durant un míting el 1999. Ell era des d’anys enrere un activista a favor del diàleg i contra la violència etarra, cosa que no li perdonaven. Tampoc li van perdonar l’incident en el míting de Sant Sebastià, potser, com s’ha dit, la gota que va fer vessar el vas a ulls dels terroristes. El van assassinar l’any següent. Fa uns dies en va fer 20 anys. Recordo perfectament la nit en què van matar Lluch. Jo m’havia ficat al llit aviat. Va sonar insospitadament el telèfon. Era un amic que sabia que jo havia estat treballant en un llibre entrevista amb l’exministre. L’havien matat al garatge de casa seva, la mateixa en què ens reuníem per al nostre llibre. El llibre entrevista, que havíem començat el 1996, va acabar apareixent un any després de la mort de Lluch gràcies al recolzament de la seva família, que a més va cedir un grapat de valuoses fotografies per il·lustrar-lo. En una, per exemple, hi veiem Lluch (amb 18 o 17 anys) competint en una carrera d’atletisme a l’Estadi de Montjuïc; en una altra, posa satisfet al costat de les seves filles, mentre que en una tercera se’l veu a Anoeta, amb motiu d’una trobada entre la Reial i el Barça. Ernest Lluch, l’Ernest Lluch que jo vaig tractar, era un home d’una elegància natural, espontània i no buscada. Una mica despistat, i gens elegant (no sé per què, quan penso en ell, em passa Walter Mathau pel cap). Intel·ligent, molt intel·ligent, i culte. Realista, escassament sectari. El seu tarannà era liberal, i també no pocs dels seus punts de vista. Curiós a l’extrem, optimista, i amb idees pròpies i originals –de vegades, molt originals–, que era capaç de defensar sense que li tremolés ni una cella. Podia remarcar que això o allò ell ja ho havia dit, per a, un instant després, reconèixer que en tal una altra qüestió, en canvi, s’havia equivocat del tot. Era molt amable i exquisidament educat, i mantenia sempre una civilitzada distància. Això sí: com em va recalcar més d’una vegada, detestava profundament els mandrosos i els ganduls. El llibre porta per títol ‘Què pensa Ernest Lluch’ i va ser publicat en català i castellà per les editorials Proa i Dèria. En el moment de les nostres converses, Lluch estava convençut que el declivi d’ETA la conduiria a unes negociacions i d’aquí al final. Per ell, que coneixia molt bé els detalls de les velles negociacions entre el govern de Felipe González i l’organització terrorista a Alger, el primer pas era que deixessin de matar. Quant a concessions polítiques, opinava que poques se’n podien fer. I posava l’exemple de Navarra: «La major part de navarresos no es vol unificar amb el País Basc». La seva visió de Catalunya Admirador i alhora crític amb Jordi Pujol, se sentia molt pròxim a Pasqual Maragall i Joaquim Nadal. Entreveia incertesa i complexitat en el futur de Catalunya. «Al ser una comunitat tan petita, faria falta una cosa difícil d’obtenir: ser una comunitat molt oberta i molt tancada alhora». Li vaig preguntar també sobre el que podia passar si un dia el Parlament votés a favor de la independència: «No es declararia la independència. No obstant, que el Parlament de Catalunya exercís el dret a l’autodeterminació seria un fet imparable. Seria una cosa molt grossa, no m’ho puc imaginar». A Lluch l’havien estat amenaçant els etarres. De vegades, alguns amics seus amb responsabilitats als cossos policials l’havien advertit que anés amb compte. Però mai va voler renunciar al País Basc. «Crec que si ara deixés d’anar-hi seria com deixar que guanyessin una petitíssima batalla, del 0,0001%. Si ara no hi anés, em cauria la cara de vergonya». Periodista. Professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL).

Ernest Lluch, ETA, Bildu

L'actitud d'Iñarritu al Congrés dona la raó al polític assassinat fa 20 anys

El més llegit