Reconec que no entenc gaire bé tot l’enrenou –commoció– que s’ha muntat al voltant d’Elena Cañizares, aquesta estudiant d’infermeria que s’ha fet cèlebre per compartir a Twitter els missatges d’una discussió amb les seves companyes de pis. Cañizares havia donat positiu en Covid-19 i els anunciava la seva situació i la seva decisió de mantenir-se a la vivenda. Les tres companyes, de cap de setmana a casa dels seus pares, la comminaven a abandonar el pis. Els semblava una molèstia atendre-la quan tornessin de la preceptiva quarantena.
Desconec quina és la relació de Cañizares amb les seves companyes, tampoc les seves vides ni les seves obligacions ni les seves veritats o les seves mentides. I sobretot, no entenc que aquest sigui un tema que no només hagi mobilitzat la barra de bar de Twitter (tan bulliciosa, bel·licosa i impressionable) sinó que marques, polítics, mitjans i guies espirituals s’hagin llançat a teoritzar, amplificar (molt, moltíssim) i organitzar judicis públics amb lapidació inclosa sobre el cas. L’engranatge perfecte per deglutir ingenus.
Cañizares només mereixia un consell: no comparteixis converses privades.