D'acord, te'n vas, i, ara, ¿què fem els altres?

D’acord, formidable, ja te n’has anat. I ara, ‘pelotudo’, ¿què fem els altres? Vinga, sí, explica’t, perquè encara ets viu ¡i més viu que estaràs!, ¿què carall hem de fer els altres? ¿Què els espera a aquests milers de ‘malalts’ que vas deixar a Nàpols? ¿Què farà aquest paio del bar que té aquell altar amb les coses que tu li vas anar deixant cada vegada que anaves allà, a aquell barri miserable, per regalar-los el teu somriure i deixar-los un clauer, a més de la glòria? «Aquest triomf està dedicat a la Itàlia rica, que pensa que Nàpols és el nord de l’Àfrica», vas cridar. ¿Què farà el nen, els nens, a qui els vas fer l’ullet? ¿Què farem tots aquells que vam créixer amb tu al costat, que vam veure com els nostres fills forraven els llibres amb les teves fotos? ¿Què dimonis fem amb les col·leccions de cromos? ¿Què faig amb el meu equip de botons i aquella samarreta ‘albiceleste’ amb el 10 sobre aquell botó, que em va costar una fortuna als Encants vells? ¿Què faig? ¿No el trec més a jugar? ¿El deixo si et sembla en aquell autobús que vaig muntar amb la caixa de fusta de Montecristos que li vaig robar al meu pare? Viure 120 anys ¿Què li dic al meu mestre, al meu germà, al meu amic, al meu inseparable Antonio Franco quan tornem a jugar un partit de botons, sobre el vell Altabix de fòrmica, quan no et tregui a jugar perquè ¡a la merda!, ja ets mort? És clar, per a tu, que vas viure 120 anys (perquè morir-se als 60, sense haver dormit durant tots aquells anys, com has fet tu, significa viure el doble), morir-te és fàcil. El fotut és per als que ens quedem aquí a baix, sense tu. Perquè, au, digue’m ara que faig jo amb la meva clau secreta. Durant anys, des que va començar aquest conte de la informàtica, aquesta bogeria que ha acabat sent la nostra presó en mode portàtil, Ipad, mòbil, fa, no sé, 40 anys, el noi de Sistemes, el xaval que ja portava una arracada al nas i una bola de plata a la llengua, em va demanar que li donés la meva clau, una paraula secreta. I li vaig dir, és clar, ¡evidentment!, Pelusa. Això significava que tot el que era meu, que tots els meus secrets, ¡que ho sàpigues, ara que te n’has anat i m’has deixat fotut!, estaven guardats sota el teu nom. Jo em quedo amb ‘Pelusa’ I, és clar, quan al 91, a Nàpols, vas donar positiu per primera vegada, mitja redacció, de la família i els meus amics, que ja sabien (jo mai he tingut secrets per a ningú) que la meva clau era Pelusa, em van suggerir que la canviés. «Està tacada, Emilio, està tacada». Però jo mai la vaig canviar. I segueixo amb la mateixa. ¿Què faig ara, paio alegre? ¡Doncs mantenir-la! Perquè jo sempre vaig ser del Pelusa, una altra cosa era Diego Armando Maradona. Per a mi se n’ha anat Diego Armando Maradona, però, a les cases de mig món continuarà vivint el Pelusa, que va ser qui ens va convertir a tots en nens o qui ens va impedir créixer i mantenir-nos tontos, badocs, entusiasmats amb el teu futbol. Tu no tornaves per Nadal, tu et passaves l’any al menjador de casa. He llegit que vas deixar escrit, dit en televisió, fa 15 anys, en un programa on et vas autoentrevistar (‘La noche del 10’, crec que es deia) que volies que a la teva tomba figurés la inscripció ‘Gràcies a la pilota’. Gràcies a tu per tot el que ens has donat. La resta, t’ho vas treure tu. Gairebé la vida.

El més llegit