Els afanys de Puigdemont

Puigdemont ha dominat Catalunya –a través de Torra– perquè va ser el president legítim destituït pel 155 i perquè va tenir 13.000 vots més que ERC (tot i que 60.000 menys que C’s) a les eleccions del 2017. I perquè des de l’exili ha guanyat sonades batalles jurídiques i mediàtiques a la judicatura espanyola a Bèlgica i Alemanya. I té un ganxo indubtable per al públic sobiranista. Es va comprovar quan el 2019 va guanyar les eleccions europees el mateix dia que ERC i el PSC van ser primer i segon partit en les legislatives i municipals. ¿Què li interessa de cara a les pròximes eleccions catalanes? Per reafirmar el seu lideratge, tornar a ser candidat a president i guanyar. ¿Què és el pitjor que li pot passar? Ser candidat i perdre. Quedaria desautoritzat. Per això ha decidit no ser candidat. Gairebé totes les enquestes prediuen una victòria clara d’ERC i col·loquen el PSC (en intenció directa de vot) per davant de JxCat. I la seva valoració és avui inferior a la de Junqueras (CIS i CEO) i fins i tot a la d’Iceta (CIS). »Estrebada» llegendària Les possibilitats de perdre eren per tant altes malgrat la seva llegendària «estrebada» durant les campanyes que tant espanta ERC. Per això ha decidit no ser candidat a president, aspiració a més poc creïble perquè no va tornar malgrat la seva victòria del 2017, i esperar a l’últim moment per concretar la seva posició en la llista JxCat. Pot tancar-la simbòlicament, amb la qual cosa el seu compromís seria escàs i diluiria així el seu cost en una derrota de JxCat. O encapçalar la de Girona, on pot guanyar amb facilitat, cosa que seria jugar uan mica més fort. O fins i tot obrir la de Barcelona si decideix implicar-se a fons. Dependrà de l’aigua que cregui que hi ha a la piscina a l’últim moment. I pot ser que cregui que un retard electoral –si la pandèmia va malament– li podria convenir. Puigdemont ha agafat un bitllet per al 14-F, però encara no ha decidit la seva implicació. Ho fia tot a la seva intuïció. Creu que té baraca, però les coses se li estan torçant. Primer, el PDeCat (amb molts alcaldes al darrere) s’ha rebel·lat i presenta llista pròpia. El CEO i el CIS els donen possibilitats d’entrar al Parlament i a Madrid ha perdut quatre dels seus vuit diputats, que tindran foto pròpia en la votació de pressupostos. I si el PDeCAT treu 4 o 5 escons, JxCat serà el perjudicat i ERC li traurà més avantatge. Fins i tot Artur Mas s’ha negat a continuar avalant a qui, contra tot pronòstic, va cedir la presidència el gener del 2016. Sense acompanyaments Puigdemont atalaia inquiet l’horitzó i potser espera que un matusser atac d’alguna institució estatal l’acabi impulsant com ja va passar a les europees del 2019. Però no està fi. Cap dels dos candidats que aquest diumenge poden sortir presidenciables de JxCat, Laura Borràs o Damià Calvet, és de la seva confiança. Borràs està en el maximalisme verbal de Torra, d’excessiva creativitat i mínim seny. I Calvet encarna la CDC radicalitzat dels exconsellers Rull i Turull. Potser és una mica més influenciable a través de Jordi Sánchez, però només per la seva coincidència a Lledoners amb els exconsellers’. Puigdemont, un individualista de fons, se n’ha anat quedat progressivament sense acompanyaments de pes. En política saltar-se totes les regles i deambular per l’espai confiant només en la seva baraca i intuïció i en la ignorància cap a Catalunya de la dreta espanyola, no és una assegurança de vida. Entre altres coses perquè Pedro Sánchez –malgrat la famosa frase de Josep Pla sobre la semblança entre un espanyol de dretes i un altre d’esquerres– no recorda gens ni a Aznar ni a Rajoy.

Els afanys de Puigdemont

Ho fia tot a la seva intuïció i decidirà a l'últim moment el seu lloc en la llista de JxCat

El més llegit