Les llengües al Congrés dels Diputats

I ja hi som una altra vegada. Cada cert temps algú intenta parlar al Congrés una llengua que no és el castellà, i sigui qui sigui el president el talla en l’ús de la paraula, abans o després. Tot depèn de la solemnitat del dia o de l’eventual «generositat» de la presidència. I se li recorda al diputat que el reglament només permet l’ús del castellà. No és diferent al Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional o en qualsevol altra institució comuna a tots els espanyols. No es poden fer servir les llengües de tots, sinó només la llengua mare d’un grup d’espanyols: el castellà. I llavors tornem a recordar que 42 anys després que la Constitució reconegués al seu article 3 el deure de conèixer el castellà i el dret –no el deure– d’utilitzar-lo, resulta que a les institucions més importants de l’Estat, insisteixo, comunes a tots els espanyols –no només als de parla castellana– existeix el deure, i no el dret, d’utilitzar el castellà. Sorprèn poderosament que el punt 3 del mateix article digui que les diferents llengües d’Espanya –no només el castellà– seran objecte d’especial respecte i protecció, si després resulta que respectar i protegir especialment tres d’aquestes llengües consisteix a prohibir parlar-les, insisteixo, ni més ni menys que a les institucions comunes més importants de l’Estat. Els dos arguments que es donen després de quatre dècades d’incompliment frontal de la Constitució són tan coneguts com insubstancials: que posar traductors en aquestes institucions centralitzades seria molt car i que, a més, el castellà és la llengua comuna de tots els espanyols. Si el primer fos cert, no s’entén que estats petits o amb població reduïda com Bèlgica, Suïssa, Irlanda o Finlàndia, aconsegueixin tirar endavant els seus pressupostos generals de l’Estat amb aquestes –se suposa que descomunals– despeses... Però el segon no és només que no sigui cert, sinó que té una claríssima intencionalitat política que no fa falta qualificar amb paraules gruixudes. No, el castellà no és la llengua comuna de tots els espanyols, perquè no tots l’aprenen naturalment a casa. Hi ha un grup no menor d’espanyols –uns cinc milions de persones– que no han après el castellà dels seus pares, sinó les altres llengües oficials, i que només a l’escola –també a l’escola catalana– han après el castellà. Quan es parla del castellà com a llengua comuna sembla com si fos una espècie de «fet natural» que tots els espanyols parlin castellà. I de natural no en té res, sinó que deriva de l’obligació constitucional de conèixer el castellà que consta en aquest mateix article 3. És del tot inacceptable parlar alegrement de «llengua comuna» respecte d’un idioma l’aprenentatge del qual està inqüestionablement imposat a la Constitució. Es tracta d’un tema molt complex perquè afecta el més íntim de la majoria de la gent: la llengua a la qual comuniquen els seus pensaments. Malgrat que jo personalment no comparteixi aquest sentiment íntim, sí que reconec la necessitat ineludible de respectar els parlants de totes les llengües pròpies dins d’un Estat. I no és fàcil. Molts polítics espanyols han anhelat el model francès amb el castellà, i molts polítics catalans també, però a Catalunya i amb el català. Totes dues són intencions polítiques incompatibles i per això passa el temps i no s’arriba a cap acord durador. L’entesa no pot arribar mai ni de la ignorància mútua ni de l’afany d’aniquilació o desprestigi social d’una llengua. La primera pedra només es posarà amb el reconeixement i respecte mutus. Només llavors serà possible arribar a consensos. Aquesta primera pedra podria posar-se al Congrés dels Diputats. Així tots els espanyols –no només els de parla castellana– veurien reflectida una institucionalitat comuna i una realitat lingüística que molts desconeixen. Per fi Espanya deixaria de donar l’esquena a una part enorme del seu territori i esborraria qualsevol sospita de favoritisme amb el castellà. Llavors seria més senzill parlar d’altres temes en el fons més fàcils una vegada superada la ignorància mútua: el sistema lingüístic en l’educació, la retolació o l’ús de les llengües als comerços. És més fàcil dialogar sobre tot això si no es menysprea cap llengua i es concep amb racionalitat què és millor perquè cap d’elles desaparegui, particularment les que tenen menys parlants, que per pura lògica necessiten aquesta «especial protecció» constitucional per no morir.

Les llengües al Congrés dels Diputats

No, el castellà no és la llengua comuna de tots els espanyols, i utilitzar aquest argument té una claríssima intencionalitat política

El més llegit