El model Merkel

Diumenge va fer 15 anys que Angela Merkel va ser elegida per primera vegada cancellera d’Alemanya. És doncs un dels governants més veterans i ha superat amb encert tant la crisi del 2008 com l’actual del coronavirus, ja que les enquestes li donen un envejable aprovat del 74% dels alemanys. Quan governar és complicat i a molts països sorgeixen perillosos populismes, la llarga etapa de Merkel és molt notable. Va començar com una jove política democristiana de l’antiga Alemanya comunista després de la caiguda del Mur de Berlín i era filla d’un pastor protestant que es va traslladar d’Hamburg a l’RDA. Helmut Kohl, que l’anomenava «la meva noia», la va fer ministra el 1991. Però quan la CDU va perdre les eleccions del 98 i un escàndol de finançament el va tombar, es va rebel·lar contra Kohl i Wolfang Schauble, llavors president de la CDU, a qui va substituir el 2000. I a les eleccions del 2002 –amb la candidatura de Stoiber, el líder del partit bavarès– la CDU va tornar a perdre davant l’SPD. El 2005 Merkel va guanyar per la mínima l’SPD (226 a 224 escons) i va formar la segona ‘gran coalició’ CDU-SPD de la història alemanya. Des d’aleshores Merkel ha manat a la CDU amb mà de ferro, però recuperant alguns antics contrincants com Schauble, que va ser molts anys el seu poderós ministre d’Hisenda. Merkel, una política centrista i molt pragmàtica, no era la líder natural del bloc conservador CDU-CSU, però els seus quatre èxits electorals la van convertir no en indiscutida –el 2015 després d’acollir més d’un milió de refugiats sirians va ser molt atacada per la dreta– però si en la inexpugnable líder del partit. I l’èxit d’AfD, antieuropea i contrària a la immigració, en eleccions regionals i en les generals del 2017 (tercer partit del Bundestag) ha perdut molta força. Coalicions Merkel ha governat sempre en coalició. Primer amb l’SPD (2005-2009), després amb els liberals (2009-2013) i després (2013-2017) i fins ara de nou amb l’SPD. A Alemanya els governs de coalició són la norma, però Merkel ha sabut sempre dominar el seu partit (i als seus ambiciosos barons regionals) i governar pragmàticament amb liberals o amb socialistes. El 2011, després del greu accident nuclear de Fuskushima, va fer un gir verd accelerant el programa de tancament de les nuclears i el 2015 va afrontar amb decisió la crisi dels refugiats, cosa que li va comportar pèrdua de popularitat i un càstig en les eleccions del 2017. El seu pragmatisme l’ha portat a assumir propostes socialdemòcrates com el salari mínim –que no existia a Alemanya–, el que l’ha acabat afavorint al fer-la una líder més oberta que el seu partit i no molesta a sectors de l’electorat socialista. Merkel ha vençut l’SPD no atacant-lo, sinó governant amb ells durant gran part del seu mandat. Una cosa que hauria de fer reflexionar el PP, que sempre ataca el PSOE acusant-lo de tots els mals i crispant la vida política. L’èxit econòmic, que va començar amb Adenauer, explica moltes coses. Entre les quals que l’SPD abandonés el marxisme i assumís l’economia de mercat el 1959. El que també va fer el PSOE el 1979. Alemanya és Alemanya, però Merkel ha consolidat la seva estabilitat governant amb l’SPD i alhora guanyant-los quatre eleccions generals. I també va apostar amb decisió, recolzant Draghi al BCE i ara amb el pla de recuperació, per una Alemanya europea. Però Merkel no es presentarà a les eleccions del 2021 i la seva retirada obre moltes incògnites. A Alemanya i a Europa.

El model Merkel

Fa 15 anys que la cancellera governa sempre en coalició i amb gran pragmatisme

El més llegit