Ernest Lluch: socialista en tant que liberal

Ernest Lluch (Vilassar de Mar, 1937 – Barcelona, 2000). Ara es compleixen 20 anys del seu assassinat per ETA. No és moment d’escriure necrològiques sobre la seva figura, sinó de reivindicar el seu llegat. La Fundació Ernest Lluch, marmessor de la seva memòria, ha recordat que continuarà treballant per projectar en el futur les seves inquietuds: «El diàleg polític i cívic, la defensa d’una sanitat pública de qualitat amb una gestió i un finançament adequats i l’obligació d’atrevir-se i aprendre a pensar per fer un món millor entre tots». En temps de pensament dual, de realitats binàries, el llegat de Lluch ens remet a una realitat polièdrica, com polièdrica era també la seva figura. Ernest Lluch era abans que res un home lliure. «L’han matat perquè anava per la vida sense escorta mental», va exclamar el professor Fabián Estapé davant l’assassinat del seu deixeble. La llibertat estava en la base del seu compromís polític. Recordava sovint una frase d’Indalecio Prieto: «Soy socialista a fuer de liberal». Es tracta d’un liberalisme situat als antípodes del liberalisme econòmic i que clava les seves arrels en conviccions ètiques: la llibertat com a base del progrés individual i col·lectiu. El socialisme reformista, des d’aquesta òptica, reclama més democràcia i refuta la lògica leninista i l’anomenat ‘centralisme democràtic’, és a dir, el sacrifici de dosis de llibertat amb l’objecte de l’eficàcia del projecte. Ernest Lluch, capdavanter d’aquest socialisme obert i no dogmàtic, recordava també per il·lustrar-ho el diàleg de sords entre Lenin i Fernando de los Ríos a Moscou. «¿Llibertat per a què?», li va preguntar el líder soviètic en una entrevista que van mantenir el 1920 davant la seva defensa d’un socialisme respectuós de la democràcia parlamentària. «Llibertat per ser lliures», va respondre el professor de dret polític, deixeble de la Institució Lliure de l’Ensenyament. Lluch va fer d’aquesta tautologia –«llibertat per ser lliures»– bandera per nedar a contracorrent, per anar per la vida sense escorta mental. No era una posició ingènua, sinó fermament arrelada en el seu compromís cívic i polític. Va defensar així el diàleg amb ETA, com sovint es recorda, però ho va fer des del rebuig absolut del seu postulat inicial. Així, en un article publicat a ‘La Vanguardia’ un mes abans del seu assassinat, va fer un acte de contrició al refutar la teoria que va existir una ETA bona –l’antifranquista– i una ETA dolenta –la que va continuar assassinant en democràcia–. «Hem de dir que és equivocada la idea, que potser vam sustentar en algun moment nosaltres mateixos, que hi va haver una ETA bona: el seu pecat original figurava ja en el tipus d’organització escollit l’any 1959», escrivia. El problema eren els mitjans –el recurs a la violència–; no els objectius. Lluch, un intel·lectual llegit i presumit, pensava, com Nietzsche, que aquells que dediquen la seva vida a combatre el drac moren convertits en drac. Repeteixo: la posició de Lluch davant ETA no era ni ingènua ni càndida. Feia seva la reflexió de Rabin: «S’ha de dialogar com si no hi hagués terrorisme; s’ha de combatre el terrorisme com si no hi hagués diàleg». Ell es va ocupar del primer. La seva posició central i centrada, que va acabar costant-li la vida, s’allunyava de la dialèctica dual i l’escalada verbal entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme basc. Optava per una tercera via davant aquells, majoritàriament bascos, que a Madrid i Vitòria alimentaven aquesta subhasta. La història, amb la desaparició d’ETA, ha acabat donant-li la raó, però el seu treball en favor de la construcció de ponts el va situar a la diana: en les guerres, els ponts són els primers objectius que cal enderrocar. Lluch, des d’aquesta perspectiva, era un intrús a Euskadi: no era un català que es deixés enlluernar pel mirall basc. «S’assemblen més als castellans que a nosaltres», apuntava en el llibre-entrevista pòstum del periodista Marçal Sintes. També a Catalunya, on ara se l’elogia, va xocar amb el pujolisme en un tema nuclear: va defensar el catalanisme polític, entès com a mínim comú denominador, davant el nacionalisme. I, com a bon catalanista, es va implicar fins i tot tacar-se en la política espanyola. Sabia que el catalanisme, a diferència del basquisme, propugnava un model d’Espanya diferent del pensat i sovint imposat des de Castella. Fins aquí uns apunts sobre Ernest Lluch. Una personalitat polièdrica, de vegades polèmica, però sempre lliure. Per respecte a la seva memòria, no he volgut fer paral·lelismes sobre el convuls escenari polític actual. Cadascú, en l’exercici de la seva llibertat, pot treure les seves pròpies conclusions.

Ernest Lluch: socialista en tant que liberal

Ernest Lluch, abanderat d'un socialisme obert i no dogmàtic, nedava a contracorrent i anava per la vida sense escorta mental

El més llegit