Valor econòmic d'una vida

¿Hem de reobrir les activitats comercials (bars, restaurants, hotels, gimnasos, llocs d’oci, centres comercials i esportius, cines, teatres) de forma immediata o hem d’esperar primer a consolidar el control de la segona onada de la Covid-19? En tot cas, ¿quins criteris podem utilitzar per decidir una cosa o l’altra? Hi ha dues aproximacions a aquesta qüestió. La primera és des del punt de vista del que és bo per a l’interès general de la societat. La segona és des del punt de vista del que convé a l’economia. Vegem-les. Des del punt de vista del que és bo o moral, la resposta està clara: el primer és salvar vides. Evitar morts, ja siguin morts directes per contagi de Covid-19 o indirectes, de persones, que no poden ser ateses per altres malalties greus. I evitar també els danys temporals o permanents de persones que han tingut la Covid-19. Si tancant algunes activitats en les quals hi ha evidència de ser focus de contagi salvem vides, s’han de tancar. ¿I des del punt de vista del cost econòmic? També. Des dels anys vuitanta, els economistes han dedicat molt esforç a calcular el «valor econòmic d’una vida» per orientar mesures regulatòries per a la producció i consum de béns que són nocius per a la salut del medi ambient. Permetin-me no entrar aquí en el detall de la metodologia utilitzada. Economistes experts en risc i incertesa com W. Kip Viscusi, de la Universitat de Vanderbilt, han fet aquest càlcul. Així, abans de la pandèmia, per als EUA s’estimava que el valor econòmic d’una vida era de l’ordre de 10 milions de dòlars per mort evitada (uns 8,5 milions d’euros). Amb la pandèmia s’haurà d’ajustar a l’alça. Els valors són similars per a la Unió Europea. Multipliquin aquest valor pel nombre de morts evitables per Covid-19 i veuran que estem parlant de quantitats exorbitants. El cost econòmic dels tancaments comercials és molt menor. Per tant, el que és intel·ligent i econòmicament raonable coincideix amb el que és bo i moral des del punt de vista de l’interès general de la societat, que és salvar vides. Els tancaments són legítims en la mesura que amb ells protegim el bé superior de la vida. Ara bé, aquest argument no és una llicència perquè els governants puguin decidir restriccions a la seva conveniència. Hi ha dos requisits a considerar. El primer és si hi ha evidència de l’eficàcia de cada restricció que s’adopta. Aquí es prenen decisions sense prou informació. El Govern suec no obliga a portar mascaretes perquè considera que no hi ha evidència científica de la seva eficàcia, tot i que recomana utilitzar-les en determinades circumstàncies. La segona és si han de ser els afectats per la restricció els que han de fer-se càrrec del seu cost econòmic. Podem veure la decisió de tancar com una assegurança col·lectiva que les autoritats imposen per salvar vides. Des d’aquesta perspectiva, la pèrdua d’ingressos dels establiments obligats al tancament és la «prima» que s’ha de pagar per aquesta assegurança col·lectiva. Ara bé, ¿l’han de pagar només propietaris? Penso que no. La societat, que és la beneficiària per aquesta mesura, s’ha de fer càrrec d’una part de la pèrdua d’ingressos, a través dels Pressupostos Públics. Això és el que ha fet el Govern alemany al concedir als establiments tancats una subvenció per un import igual al 70% de la caiguda d’ingressos del 2020 comparats amb la qual van tenir el 2019. Ho ha fet també el Govern de Navarra. La subvenció obliga les autoritats a equilibrar bé les decisions de tancar. I, de passada, és una manera de reduir l’economia submergida: tot negoci que vulgui beneficiar-se de la subvenció ha d’estar donat d’alta. Per tant, hi ha raons tant de naturalesa econòmica com moral per tancar activitats comercials i adoptar restriccions a la mobilitat. Però els confesso el meu temor que els nostres governants s’estiguin acostumant a utilitzar de forma discrecional i autoritària les restriccions. És més fàcil i còmode que muntar un sistema eficaç de salut pública mitjançant proves, rastreig i aïllament focalitzat. En aquest sentit, la Covid-19 no és únicament una crisi de salut pública, és també una crisi de la raó política. No hem de deixar la decisió de restringir llibertats només als governants ni als experts epidemiòlegs. Només raonant col·lectivament sobre aquestes qüestions podrem evitar que la Covid-19 porti un nou autoritarisme polític.

Valor econòmic d'una vida

El que és intel·ligent i econòmicament raonable coincideix amb el que és bo i moral des del punt de vista de l'interès general de la societat

El més llegit