Es desencadena la pulsió caïnita

No em submergiré en els fets. Les bronques, retrets i cops baixos entre els dos socis del Govern són per tots coneguts. No és una cosa nova. En els últims dies, no obstant, hem assistit a un espectacle de pornografia política difícil de digerir. Intentem, no obstant, fer un esforç per comprendre –que no justificar– per què està passant el que passa. Podem distingir almenys quatre factors que s’amalgamen en un context realment infernal per als nostres protagonistes. Els exposo a continuació, sense ordenar-los segons el seu pes específic. El primer deriva del fet que les dues formacions estan teledirigides, respectivament, per un senyor que es troba empresonat, Junqueras, i per un altre, Puigdemont, refugiat a centenars de quilòmetres de distància i que no pot tornar perquè acabaria també entre reixes. El segon factor, que es tracta d’un Govern sense president. Tot i que pogués semblar que Torra manava poc, el buit es nota. De portes endins i de portes enfora. La nau manca de centre de gravetat. Tercer, hi ha unes eleccions en l’horitzó. El recorregut fins al 14 de febrer es fa i es farà molt llarg (el mateix Torra va decidir que així fos, al no convocar les urnes ell mateix). I, quart factor, la pressió de la pandèmia i la crisi econòmica sobre l’Executiu i els seus departaments és brutal, i empeny els seus responsables fins al límit dels seus nervis i capacitats. Però no ens enganyem. Les circumstàncies, que potser podrien explicar errors no forçats, alguns de majúsculs, com el dels ajuts als autònoms, no justifiquen accions caïnites i irresponsables com ho és la filtració del pla de desescalada de la Generalitat. Sospites Malgrat que després de l’escàndol de la filtració, que va desencadenar una allau de noves acusacions creuades, el Govern va prometre que els errors i les deslleialtats s’havien acabat, poques hores després es produïa un altre aldarull. En aquest cas la protagonista va ser la consellera Budó, qui –davant l’estupefacció d’ERC– va especular sobre el possible ajornament de les eleccions del 14 de febrer a causa del coronavirus. Pot ser que es tractés d’una patinada, o que Budó simplement busqués cobrir-se l’esquena davant un futur imprevisible. O que la consellera de Presidència i portaveu de l’Executiu estigués abonant el terreny per, en efecte, alterar el calendari. És una hipòtesi plausible, ja que JxCat ha fet fins ara tot el possible per retardar la cita amb les urnes. Que els últims sondejos –inclòs el del CEO– llancin foscos vaticinis per al partit de Puigdemont no fa més que engrandir la sospita. El polític professional és algú amb més adrenalina al cos que la majoria dels mortals. Sol també estar dotat d’un instint de supervivència hipertrofiat, que sol excedir-se quan percep que l’amenaça el té assetjat. El còctel descrit ha fet –aquesta és la trista però inevitable conclusió– perdre el cap a la majoria dels membres del Govern. I les pugnes internes han superat qualsevol límit raonable. La pulsió, l’instint animal, s’ha imposat a la raó. Els ha ofuscat. Els ha empès a competir en el pitjor sentit del terme en lloc de cooperar, que és el que la sensatesa aconsella, donada la situació que travessem i ja que tots viatgen al mateix barco. Han obviat que cooperar en el seu cas és la millor manera de competir. Així, les contínues baralles han danyat la nau, i les vies d’aigües obertes comencen a presagiar un tràgic enfonsament.

Es desencadena la pulsió caïnita

Hi ha factors que expliquen l'espectacle de pornografia política que últimament ofereixen els socis del Govern

El més llegit