Lola i Aretha, models de res, per Silvia Cruz Lapeña

Lola Flores era única, però ho repetim tant que no vol dir res. Passa amb el que es diu només amb el cor, com si l’admiració no pogués tenir límits i sortir del cap. La Faraona protagonitza el treball reconegut aquest any amb el Premi d’Investigació del Flamenco Ciudad de Jerez. És obra de la catedràtica d’antropologia de la Universitat de Sevilla Cristina Cruces Roldán i es titula ‘Ni canta... ¿ni baila? El baile flamenco de Lola Flores en la cinematografía de la hispanidad (1953-1956)’. L’anàlisi sobre com la intèrpret de ‘Pena, penita, pena’ va incorporar els elements de la dansa jonda a les seves actuacions, porta a afirmar la investigadora que la de Jerez es va convertir «en la icona visual del flamenc» i «en ambaixadora gitana» a l’altre costat de l’Atlàntic. Va tenir més mèrits, clar, i molts van quedar tapats per la premsa rosa. Però també per una frase que mai ningú va escriure a The New York Times: «Ni canta ni balla. No se la perdin». Així es va convertir en una paradoxa capaç d’exorcitzar les covardies que els altres cometem al no dir el que pensem o no fer el que sentim. Això és el que va simbolitzar, no el que valia. Part del seu veritable valor es troba a les pàgines de Cruces, que no obvia que la de Jerez va ser una màquina de posats i titulars, però l’honra traient a la superfície la seva aportació al model de dona artista que va proposar; el seu coneixement dels pals del flamenc i els elements que avalen que en el seu art hi havia saber, no només gràcia, màrqueting i frases cèlebres. És clar que Lola va contribuir al soroll que va tapar el seu talent i no costa imaginar-la secundant la frase final d’El hombre que mató a Liberty Valance: «Quan la llegenda es converteix en fet, imprimeix la llegenda». Una cosa així li va dir Aretha Franklin a David Ritz, autor de les seves memòries. Les va publicar el 1999, però el 2014, ell va voler provar una versió que s’acostés més a la realitat i va escriure una biografia que avui edita en espanyol Libros del Kultrum. La diva no la va autoritzar: «La meva vida em pertany», va argumentar sense acceptar que sent qui era, això no era del tot així. ¿Serveix d’alguna cosa saber que la dona que va convertir ‘Respect’ en un himne feminista va ocultar l’existència d’una germana que va tenir el seu pare fora del matrimoni amb una nena de 12 anys? Posats en context, aquest i altres detalls expliquen algunes coses, moltes més que la versió edulcorada, retallada o d’una part. I no es tracta de jutjar-les: seria sa deixar de convertir en un model tota dona que destaca, doncs cal ser molt plana per servir d’exemple, i no ho eren ni Aretha ni Lola ni tantes altres. Enfosquir el talent amb dades biogràfiques cridaneres i irrellevants i idealitzar una vida són maneres d’engrandir la bretxa personal, la que fa que davant una artista parlem més de les seves anècdotes vitals que de la seva obra, que queda en segon pla. La que ens fa interessar-nos més en el que els va passar que en el que van fer, tractant-les, malgrat ser creadores, com a subjectes passius. Franklin i Flores tenien els seus motius per fer-ho. Però els qui les observen i les expliquen a la resta del món –periodistes, acadèmics, escriptors– hauríem de fer com Ritz i Cruces: desposseir-les de caretes prestades o escollides, endinsar-se a les seves aportacions sense reduir-les ni augmentar-les i adornar-les no només de volants i purpurina, sinó amb les seves circumstàncies i un context. No s’afavoreix ningú amb la veritat. Primer, perquè no existeix. Segon, perquè sempre fa mal. Però sí amb el rigor, menys esmunyedís i més humà.

Lola i Aretha, models de res

Idealitzar una vida és una manera d'engrandir la bretxa personal, la que fa que davant una artista parlem més de les seves anècdotes vitals que de la seva obra

El més llegit