Quan vaig llegir ‘El fill del xòfer’, sobre Alfons Quintà, el comunicador que va fundar les coses bones i dolentes de TV-3, vaig descobrir alguna cosa. Jordi Amat havia escrit una altra història paral·lela: la del menyspreu de Jordi Pujol a la premsa com a contrapès en les societats democràtiques. En pintura és freqüent que l’artista superposi dues obres, però en literatura ho és menys. Els dos arguments són molt complementaris. Perquè Quintà va ser qui va publicar el 1998 la crònica que va desprestigiar per sempre Pujol com a banquer. Resultat: el va reafirmar com a activista contra els mitjans crítics. Per això des de la Generalitat va ser tan intervencionista en els nomenaments i continguts de la ràdio i la televisió públiques seguint el que havia fet abans, en ‘El Correo Catalán’ i ‘Destino’, on va mostrar la seva falta de respecte a la independència dels periodistes dels mitjans privats.