Molt probablement ens trobem al principi, no al final, d’una guerra al si del Govern de característiques inèdites als annals de la història universal. No es tracta d’unes hostilitats declarades, amb dos bàndols separats i enfrontats, sinód’una conflagració entre socis que no deixen de compartir responsabilitats mentre s’atien. No és tot. Fins ara, les batalles entre socis es produïen de manera que no es perjudiquessin els interessos de l’empresa comuna, que consisteixen a portar-la a bon port i assegurar-ne els beneficis, no en provocar el naufragi. Però vet aquí que la sang desborda els despatxos i comença a córrer per la plaça de Sant Jaume davant la mirada atònita dels votants respectius, que no se’n saben avenir tot i que estiguin acostumats, massa acostumats, als contratemps i a les males notícies. És evident que, lluny dels fets reals però molt a prop de la imaginació dels genis més desconfiats de la literatura, els benaventurats ensenyaments i l’optimisme recalcitrant del bon doctor Pangloss no impedeixen a Càndid assassinar, entre d’altres, un gran inquisidor i el mateix germà de la seva enamorada, per una altra part campiona de tota mena d’infidelitats, tant les forçades per l’adversitat com les aconsellades pel mateix egoisme.