Donald Trump: el soroll i la fúria

Els dies de Donald Trump a la Casa Blanca estan comptats, tot i que a ell li agradaria fer-se etern, quan entrem en la tercera setmana del nou any, s’haurà acabat. Haurà d’entregar les claus del poder tot i que continuï pensant que va guanyar o, més ben dit, continuï volent fer creure que els vots anticipats li van robar una victòria que mereixia i que llancen un resultat il·legítim. El seu relat xoca amb una realitat aclaparadora. El triomf de Joe Biden no és pels pèls, ni depèn d’un o dos Estats. Li ha tret sis milions de vots d’avantatge i l’ha guanyat aclaparadorament per una diferència de mes de 70 delegats als col·legis electorals. Com en la novel·la de William Faulkner ‘El soroll i la fúria’, on un idiota narra la decadència de l’aristocràcia del sud, el relat a què s’aferra Trump comença a sonar no tant decadent com delirant. Però és el que hi ha, de moment una transició molt dura. Pot ser, fins i tot, que no hi hagi transició, una cosa que no ha passat en la història dels EUA on, des de George Washington, per mes rivals que siguin, la transició s’ha fet sempre de manera escrupolosa i cordial com correspon a la democràcia més potent del món. El que sembla segur és que ens cansarem –si és que no ho estem ja– de la figura histriònica d’un president sense més projecte que el seu personal. Però, amb més de 70 milions de votants, en un país dividit per l’eix, on serà difícil recompondre costures, el mur de contenció sobre el qual Trump vol construir una narrativa pròpia a base de mentides és sòlid i tot i que no tots les acceptaran; de moment la majoria, fins i tot dins del partit, calla. Només és qüestió de temps, fins ara el president grunyia a les xarxes, deixava entreveure falsedats, menyspreava amb sorna els seus rivals, els mitjans i qualsevol que li portés la contrària, inclòs Anthony Fauci, l’home que és al darrere del desenvolupament de medicaments i vacunes als EUA. L’estratègia no li ha funcionat per a la reelecció i ara aposta directament per la mentida. Només hem de mirar els tuits d’aquests últims dies, la majoria etiquetats com a imprecisos o sense evidència, per no posar que tot forma part d’una gran mentida, per entendre que Trump no només ha perdut les eleccions, a més ha perdut el nord. La gran sort és que el país no el seguirà. Els EUA no són ni Rússia ni Veneçuela, les seves institucions són exemple d’una democràcia gran, que mai permetrà que algú la posi en qüestió. Trump se la vol carregar amb la mateixa sornegueria amb què va assegurar que el virus desapareixeria sol. El que potser mai va imaginar és que l’epidèmia pot ser que se’n vagi quan a la Casa Blanca hi hagi per fi algú que prengui decisions de veritat. Fins que Joe Biden entri el pròxim 20 de gener podem assistir a una successió de fúria i soroll, però com més forta sigui la primera i més sonor el segon, més sol estarà el president Trump i més trista serà la seva sortida i el seu llegat.

El més llegit