Viatjo cap a Lledoners un distòpic dissabte al matí: la C-16 permet un viatge amb cotxe en absoluta solitud i repostar en una gasolinera on l’encarregat i jo ens mirem com si fóssim els dos últims supervivents del planeta. Quan arribo a la presó, i veig que només som quatre visitants mal comptats, entenc que la pandèmia ha aïllat encara més els presos, amb el càstig afegit d’haver sigut expulsats de l’actualitat pel maleït virus. I quan passo sis o set portes abans d’arribar al locutori, penso que quina barbaritat que uns polítics, per desobeir, siguin tractats i tancats com si fossin uns assassins.