A Bilbao, acabo la representació i abandonament el recinte. A peu de carrer, m’assalta un espectador que em dona les gràcies per continuar portant el teatre d’un costat a un altre, en aquestes circumstàncies. Em diu que el teatre és per a ell com una farmàcia a la qual acudeix a la recerca d’analgèsic quan les coses van mal donades. Que al teatre hi troba sempre consol i medicina. I que, en aquests dies, li resulta, no només necessari, sinó imprescindible.