«Crideu-ne més, que crideu poc. Perquè mentre crideu, no matareu». Corria el mes de juny de 1999 i ETA estava en treva quan Ernest Lluch es va enfrontar a Donosti –la seva segona ciutat– als energúmens que intentaven sabotejar un acte electoral. Algú li va agafar la matrícula, tot i que segurament ja estava en la llista, i any i mig després el van assassinar. Dos trets per l’esquena i un enemic menys de la pàtria basca. Mira que ja ho deia Unamuno en les seves classes: «A ningú li reconec l’exclusivitat d’apropiar-se del patriotisme». Però em temo que els que van matar a Lluch –i a tants altres– eren més com Millán Astray i el seu «¡mort a la intel·lectualitat!».
AL CONTRAATAC
Atrevir-se a pensar
A Ernest Lluch li encantava conèixer. I escoltar. I descobrir
Temes:
El més llegit
- Estat Islàmic reivindica l’atemptat en què van morir tres catalans
- Esclavitzada per la família i sense ningú que l’escoltés
- Emil Ferris: "Morir pot ser una experiència bonica"
- Les jugadores del Barça es posen elles mateixes les medalles
- L’helicòpter del president iranià s’estavella en una zona muntanyosa