ANÀLISI

Superciutat

Les superilles han sigut un banc de proves per assajar solucions de baix cost, reversibles, en uns carrers hostils on de sobte es pot passejar i jugar

zentauroepp11601509 eixample barcelona foto cedida del ajuntament para el a o 201110182853 / TAVISA

La idea de superilla és consubstancial a la història de l’urbanisme del segle XX i a la fantasia de la segregació del trànsit. Apareix sense nom per primera vegada en les agrupacions d’Ebenezer Howard  per a Letchworth. Després a Welwyn i Milton Keynes, tots creixements benintencionats i exclusius del nord de Londres. La segona volta americana de la idea, amb Clarence Stein al capdavant, produeix Radburn i altres paradisos de la clorofil·la i l’automòbil que acaben en Lafayette Park, de Mies i Hilberseimer, i acaben també amb les comunitats negres que intentaven enganxar-se com podien a la trama urbana. El resultat són els barris més classistes de les noves metròpolis nord-americanes. La seva derivada a Amèrica Llatina produeix les ‘gate-communities’, urbanitzacions blindades on s’atrinxeren els rics. Gespa, concertina, uniforme i escopeta. Tots els experiments segregadors del segle XX, des de les set vies de Le Corbusier fins a Toulouse le Mirail han produït ciutats fracassades des del punt de vista de la seguretat, la mobilitat sostenible i la justícia espacial.