Sánchez i el seu 'deus ex machina'

Dos detalls coronen el veloç gir argumental de la política espanyola. Són detalls, però no són nimis. El moment els confereix un llampec, una significació transcendent. Primer detall: Felip VI i Pablo Iglesias, a qui certa dreta encara no ha comparat amb el comissari Beria, viatgen junts i en respectuosa harmonia institucional a Bolívia per assistir a la presa de possessió del president Luis Arce. El Govern de coalició està aprenent a gestionar la seva fragilitat i a distingir entre el que resulta imprescindible i allò altre que només és important. Segon detall: Brussel·les beneeix el pla del Govern contra la desinformació tòxica. Segurament hi va haver malaptesa o precipitació en l’anunci del programa, però aquest no emergeix d’un malson orwel·lià. Tampoc porta el segell imperatiu hongarès, malgrat les denúncies del PP, Ciutadans i Vox. El pla, com ha avalat la UE, respon a un encàrrec de Brussel·les per aixecar un escut contra campanyes exteriors de desinformació i desestabilització, com la russa amb el brexit. Poder i debilitat Mentre persisteix en el seu flagell sanitari, econòmic i social, la pandèmia està transformant de manera significativa el marc polític espanyol. L’oposició va semblar que donava per fer que la Covid-19 es carregaria a la coalició governamental. No era un càlcul gratuït, vist el poder devastador del virus i la debilitat parlamentària de l’Executiu. ¿Què va passar, llavors? El febrer passat, el nou Govern de Sánchez i Iglesias encarava dos desafiaments principals. Tres, si es compta el de rodar la coalició sense rebentar-la. Els dos primers, a més, s’embolicaven entre si: compondre una majoria parlamentària per tirar endavant els Pressupostos i tornar el conflicte català al perímetre de la legalitat. Ciutadans formava encara un bloc compacte d’oposició amb el PP i Vox. Sánchez necessitava el recolzament d’ERC per als comptes. Però difícilment ho aconseguiria abans de les eleccions catalanes i sempre que una victòria suficient alliberés ERC de l’eterna competició de puresa de sang amb Carles Puigdemont. Sánchez planejava una reforma legal per alleugerir les penes dels independentistes condemnats per sedició. Però això tampoc podia ser abans de les catalanes. Enfonsada la coalició JxCat-ERC, els presos eren l’únic nexe real del camp independentista, entregat ja a una guerra intestina que en els mesos següents encara es multiplicaria a nombrosos fronts interns. Inoculació d’optimisme En això, el virus es va apropiar del país. Tragèdia sanitària i catàstrofe econòmica. La dreta espanyola va creure que a Sánchez li havia arribat la seva hora. També la catalana. Semblava una aposta guanyadora, però no va ser així. L’emergència va reduir les zones de fricció de la coalició governamental. La ciutadania rebutjava la disputa política en unes hores tan greus. Salvador Illa, ministre de Sanitat, va percebre aquesta dada i la va aplicar al peu de la lletra en les seves intervencions. I la concertació entre els sindicats i la patronal, afavorida per la ministra de Treball, Yolanda Díaz, i el colossal pla europeu de reconstrucció van acabar de tancar la finestra d’oportunitat que Pablo Casado havia vist oberta. Ciutadans va accedir a negociar els Pressupostos a la recerca d’una part del protagonisme perdut. També ERC, ara ajudada per la fractura del camp postconvergent. Com el deus ex machina, l’emergència està permetent a Sánchez sortir d’una cosa molt semblant a un atzucac narratiu, just quan l’anunci de la vacuna comença a inocular optimisme.

Sánchez i el seu 'deus ex machina'

L'emergència està permetent al Govern sortir d'una cosa molt semblant a un atzucac narratiu, just quan l'anunci de la vacuna de la Covid-19 comença a inocular optimisme

El més llegit