Dimecres, onze del matí, barri de Can Vidalet, Esplugues. Tot i que aquell dia es notifiquen milers de contagis per coronavirus, la vida segueix, amb precaució, però segueix. És dimecres i aquest és un dia gran perquè hi ha mercat ambulant. Abans d’accedir et prenen la temperatura i a partir d’allà entres en un món que sempre ha sabut evolucionar. Ho han venut tot. Si sortia anunciat a la televisió un article per recollir-te el cabell, dies després els paradistes ja l’oferien batejat com el «telemonyo». Aquesta setmana venien mascaretes higièniques i bates... moltes bates, pijames i sabatilles d’estar per casa. És el que hi ha en aquests moments... i ells, venedors nats i caçadors de tendències de tota la vida, saben que és el que necessitem. Estan al corrent de tot com ningú. Tenen entitat.

De fet al barri ningú diu que va al mercat ambulant, diu que va al «dimecres», perquè aquest és el nom que ha adquirit.  Igual com ocorre amb el «dijous» de Sant Ildefons a Cornellà o el «divendres» de Bellvitge a l’Hospitalet. Allà en aquestes parades, la meva àvia trobava les seves faldilles i bruses necessàries per al seu dol rigorós. La meva mare buscava les peces de tela per confeccionar les seves fundes de sofà i les seves cortines. D’aquests llocs també va sortir aquell xandall de tàctel que en el dia d’avui encara està ben nou.

Els «dimecres» sempre han sigut dies d’il·lusió, dies de veure què havien portat de nou aquella setmana. Dies de disgust també, perquè algun moneder sempre acabava a mans alienes. Un risc menor que es resol amb un bolso creuat cap al davant. En aquests moments d’incertesa s’agraeix que quan arriba aquell dia de la setmana sàpigues que una cosa que coneixes des de la infància continua funcionant. L’obertura dels basars asiàtics i la irrupció de la moda ‘low cost’ els ha ferit, però no ha acabat amb ells. Espero que la pandèmia no els fulmini. A Can Vidalet no podem perdre el «dimecres». Significa molt més que perdre un dia