Pengen per força. La mort ens provoca una por atàvica i fem com que no ens afecta; però la pandèmia l’ha col·locat on és impossible ignorar-la: per tot arreu. Així que s’han acabat les excuses. I potser el toc d’alerta és positiu, perquè la tàctica de l’estruç no fa desaparèixer els problemes; simplement els camufla. Per això l’altra tarda em va reconfortar escoltar el psiquiatre Jesús de la Gándara explicar que alguns dels seus millors records estan vinculats a l’acompanyament de persones moribundes. I també em va resultar molt útil conversar amb l’escriptora i periodista Carla Guimaraes, que va escriure un article a ‘El País’ titulat ‘Hem de parlar de la mort’. La Carla és brasilera, tot i que viu a Madrid. Fa anys el seu pare la va visitar quan va saber que patia una malaltia degenerativa i li va plantejar precisament això: que havien de parlar de la seva mort. La Carla s’hi va negar, avui arrossega un sentiment de culpa que l’obliga a seguir teràpia i tracta que la seva història serveixi perquè els altres no cometin el mateix error; a més el seu cas reflecteix la necessitat de regular legalment l’eutanàsia, quan la vida ha deixat de ser meravellosa per convertir-se en un calvari.