Jo no soc Charlie

França, com ha resumit ‘Le Monde’, afronta una «conjunció de perills»: la pandèmia de Covid-19, com la majoria de països europeus, i un rebrot de terrorisme islamista d’una atrocitat deliberada. Tots els que reivindiquem la divisa de la República –«llibertat, igualtat, fraternitat»– ens hem sentit commocionats i hem mostrat la nostra condemna i la nostra solidaritat amb les víctimes. «L’Executiu i les institucions han de poder reconèixer que, en aquesta lluita sense treva contra el gihadisme i en el combat constant contra el coronavirus, es poden cometre errors», afirmava Jérôme Fenoglio, director de ‘Le Monde’, que firmava l’editorial de referència. Centrem-nos en el cas de l’espiral de terror que intenta alimentar el terrorisme islamista i en la instrumentalització que va fer d’unes paraules del president Macron el seu homòleg turc, Erdogan. Emmanuel Macron, en l’homenatge pòstum a Samuel Paty, va sortir en defensa de la llibertat d’expressió: «No renunciarem a les caricatures». El professor Paty, decapitat a Conflans-Sainte-Honorine, havia mostrat dues caricatures de Mahoma als seus alumnes. La frase de Macron va ser caricaturitzada per Erdogan i ha aixecat una onada de protestes al món àrab-musulmà. El president francès, en una entrevista a Al-Jazeera, va matisar les seves paraules: va dir que entenia que alguns musulmans poguessin sentir-se ferits, però que això no justificava la violència, que les caricatures no havien sigut publicades pel Govern francès sinó per mitjans de comunicació independents i que el seu deure era protegir aquest dret. Acceptem el valor prevalent de la llibertat d’expressió. No tots els líders occidentals ho fan amb la mateixa rotunditat. Respecte envers els altres És el cas, per exemple, del primer ministre del Canadà, Justin Trudeau, que va apuntar que la llibertat d’expressió no és il·limitada: «Hem d’actuar amb respecte envers els altres i no ferir de forma arbitrària o inútil aquells amb qui compartim una societat i un planeta». També un president francès, Jacques Chirac, es va mostrar en el passat en aquesta mateixa línia: «Si la llibertat d’expressió és un dels fonaments de la República, aquesta també es basa en els valors de tolerància i respecte a totes les creences [...] Condemno totes les provocacions manifestes susceptibles d’atiar perillosament les passions». Acceptem –repeteixo– el caràcter prevalent de la llibertat d’expressió de cara al risc de caure en el políticament correcte i l’autocensura. Abordem el debat des d’altres perspectives. Primer, des del marc de la laïcitat. La llibertat d’expressió, en aquest cas contra símbols religiosos, és un dret dels ciutadans i dels mitjans –‘Charlie Hebdo’ va pagar un preu per exercir-la–, però no dels poders públics, que estan subjectes al principi de neutralitat. Una laïcitat tranquil·la Emergeix, en aquest context, allò que alguns analistes han qualificat de «neolaïcitat», una espècie de religió civil, amb els seus ritus i anatemes, que va més enllà del principi de neutralitat de l’Estat –i dels servidors públics– i vol imposar aquesta neutralitat a la societat i als seus ciutadans, dipositaris de la llibertat religiosa, del dret a creure i a no creure. Reivindiquem, doncs, una laïcitat tranquil·la en el marc dels valors republicans que la sustenten. Abordem el debat des de la divisa republicana de què parlava a l’inici. No només regeix la llibertat sinó també la igualtat i la fraternitat. Combatem la desigualtat en què viuen molts joves francesos de tradició musulmana i també combatrem l’oficina de reclutament que utilitza el gihadisme: els ofereix un antimodel en vista d’una societat on no troben el seu lloc. Prevalent, però no innocu No només regeix la llibertat, sinó també la fraternitat. Defensem la fraternitat contra l’espiral d’odi. És el que va fer el papa Francesc després de l’atemptat a la basílica de Notre-Dame de Niça: «El Papa és a prop de la comunitat catòlica en dol. Resa per les víctimes i els seus éssers estimats, perquè cessi la violència, perquè tornem a mirar-nos com germans, i no com enemics; perquè l’estimat poble francès pugui reaccionar unit al mal amb el bé». Sí, una fraternitat que pot fer-nos entendre que la llibertat d’expressió és un dret prevalent, però no innocu. Que si no ofenc qui creu o pensa diferent, si no el caricaturitzo, no és perquè m’autocensuri, sinó perquè vull preservar la mirada de l’altre. Una fraternitat que va fer que el bisbe de Niça, després de l’atemptat que va segar la vida de tres dels seus feligresos, confessés: «No, jo no soc ‘Charlie’. ¡Jo soc André Marceau! Siguem nosaltres mateixos».

Jo no soc Charlie

La fraternitat pot fer-nos entendre que si no ofenem qui pensa diferent no és per autocensura, sinó per preservar la mirada de l'altre

El més llegit