De la meritocràcia al bé comú

Gran part de la meva infantesa i adolescència va transcórrer en la dècada dels 80. L’estètica, la música i les pel·lícules d’aquella època són dins meu sense que pugui fer res per remeiar-ho, ja que allò que descobrim d’adolescents ens acompanya durant tota la nostra vida. Gairebé tot el que brillava en aquella època arribava dels Estats Units. En aquells anys em vaig impregnar del «somni americà» i vaig assumir amb naturalitat que era capaç d’arribar «allà on el meu talent i el meu esforç em portessin». L’ideal meritocràtic em va seduir completament perquè em convidava a confiar en les meves possibilitats. Durant els anys de formació vaig sentir que el meu destí em pertanyia i que tot el que aconseguiria en el futur seria fruit del meu esforç. La meva educació va ser enterament pública: escola pública, institut i finalment, la prestigiosa universitat pública Pompeu Fabra, a la qual vaig accedir amb una beca durant el primer any, gràcies al meu excel·lent expedient acadèmic. Recerca incansable Van passar els anys i vaig arrencar la meva vida laboral amb el ferm propòsit de trobar un lloc que em permetés continuar creixent. Vaig treballar durant anys unes 12 hores diàries i mai vaig deixar de formar-me. No va ser senzill, però em vaig mantenir incansable en la recerca d’un espai propi. Vaig viure el somni americà sense sortir de la meva adorada Barcelona. La cultura del mèrit és enormement seductora; t’insufla energia i esperança, et fa creure que el que succeeix a la teva vida depèn eminentment de tu. Vaig ser afortunada de formar-me sota aquest influx perquè em va fer actuar com si tot estigués al meu abast. En el meu entorn professional vaig trencar barreres i vaig esquivar obstacles simplement perquè vaig actuar com si no existissin. Vaig anar aconseguint objectius mentre apuntalava la meva fe en la meritocràcia. Estava convençuda que les desigualtats –de gènere, classe o raça– quedarien eliminades quan fóssim capaços de construir societats, empreses i entorns socials veritablement meritocràtics. Jo desitjava ser un agent d’aquest canvi i em vaig involucrar en diverses organitzacions i iniciatives amb aquest objectiu. Recurrentment feia xerrades per a estudiants; els explicava que el món empresarial i econòmic valoraria el seu talent per sobre de qualsevol altra cosa i que valia la pena esforçar-se. Em sentia relativament optimista; creia sincerament que cada vegada estàvem més a prop d’arribar a la igualtat d’oportunitats. Impotència i ressentiment Però va arribar la gran crisi del 2008 i la promesa meritocràtica es va trencar en mil trossos; molta gent es va quedar enrere, al marge del seu talent i esforç. La meritocràcia entesa com un projecte individual va generar una terrible frustració en aquells que es van esforçar i no van progressar, així com una indissimulada arrogància en molts dels qui van arribar a dalt de tot. Molts sociòlegs atribueixen el triomf de Trump i el vot a favor del brexit, tots dos el 2016, a la impotència que es va generar a les capes de població que van quedar descavalcades de la prosperitat. Impotència que en molts casos es va convertir en ressentiment, no només per la manifesta falta d’oportunitats, sinó perquè se sentien jutjats per aquells que havien sigut capaços de progressar. Encara sense haver acabat de digerir plenament la crisi anterior, la pandèmia global en la qual estem immersos ens està deixant un escenari econòmic desolador, que accentua encara més les desigualtats socials. El problema no és que no hàgim sigut capaços de construir una societat veritablement meritocràtica, sinó que la meritocràcia en si mateixa és un ideal imperfecte, perquè posa tot l’accent en l’esforç individual i ignora el valor de la solidaritat i l’assoliment comunitari, aspectes que cobren més rellevància que mai en l’actual context de pandèmia. Que ningú es quedi enrere Els valors del món pre-covid avui són caducs, les seves esquerdes els tornen irrecuperables. El talent i l’esforç individuals continuaran sent la base de tota prosperitat, però en aquest nou món seran pràcticament irrellevants si no són capaços de posar-se al servei d’«el comú» i de mobilitzar-se perquè ningú es quedi enrere. Tot i que el panorama actual no convidi a l’optimisme, la pandèmia ha creat una idea esperançadora; el projecte de progrés en comunitat. La cultura meritocràtica a molts ens va inspirar i ens va ajudar a progressar, però també ens va portar a tenir actituds tremendament individualistes. La meritocràcia ja no és suficient, hem d’aspirar a construir alguna cosa millor. Aquesta pròxima etapa es definirà a partir de les connexions i els vincles socials, capaços de tirar endavant projectes col·lectius. El nou repte és configurar una societat que aspiri al bé comú. I per assolir-ho, la cultura i la noblesa d’esperit són el full de ruta adequat.

De la meritocràcia al bé comú

Els valors del món pre-covid avui són caducs; d'ara endavant, el talent individual serà irrellevant si no es posa al servei del comú

El més llegit