Després de tots aquells dies tancat a casa, un dels primers llocs on vaig trucar en ple desconfinament exprés va ser al Club Natació Sant Andreu

 per tal de saber en quina fase

obririen la piscina. La meva salut física i mental em demanava fer unes braçades. També em

demanava fer abraçades, però aquest és un altre tema que encara trigarà a resoldre’s.

Situada a tocar de la rambla d’Onze de Setembre, és la piscina on vaig aprendre a nedar i on he

vist el meu fill fer les primeres capbussades, també. S’ha de dir que aquest orgull de pare s’ha

vist una mica enterbolit per la xafogor que he patit a les grades, potser un dels indrets més calorosos i humits del planeta,

 només per darrere d’una selva tropical de Madagascar i just per

davant d’un aiguamoll de Louisiana.

En tots aquests mesos en què la piscina s’ha convertit en el Guadiana (ara la veus, ara no; ara la

tanquen, ara la tornen a obrir), he hagut d’anar trucant per saber si s’hi podia anar o si calia

demanar cita prèvia o si ja me’n podia oblidar, com passa des de fa una setmana.

La rutina ha estat sempre més o menys la mateixa: matinar el diumenge i passar-hi a primera

hora (potser no a primera hora, tampoc cal exagerar, però sí quan els carrers encara fan olor de

xocolata amb xurros i suor de ciclista). Canviar-me tot sol al vestidor i buscar un carril buit per

nedar-hi uns tres quarts d’hora.

Es podria dir que la gent que hi trobo ja és el meu grup bombolla, perquè són sempre els

mateixos: la senyora gran a qui acaben d’operar d’una hèrnia cervical i va xino xano, l’impacient

que t’avança fent escarafalls o l’home del carril del costat a qui una vegada vaig retar a una

carrera en secret. Quan vaig arribar al final de la piscina abans que ell, vaig celebrar la victòria

en silenci.

Més tard, vaig descobrir que a l’home, un paio molt simpàtic amb qui sempre tenim

el mateix diàleg sobre la pandèmia al vestidor, li faltava una cama. D’ençà d’aleshores, a més,

sempre em guanya en les nostres competicions dominicals.