Regant el talent

Una de les meves preocupacions és la d’ajudar a formar i consolidar la següent generació de científics. Reptes com l’obtenció d’energia neta a costos assumibles, els viatges espacials o malalties complexes com el càncer o l’Alzheimer no seran solucionats plenament pels meus companys de classe i graduació. Ens caldrà talent jove amb noves idees i formes diferents d’afrontar els problemes, utilitzant a més tecnologia trencadora i altament sofisticada. Quan un estudiava un gen amb un mètode experimental laboriós, usant grams d’un teixit, i compara amb les metodologies que permeten analitzar milers de gens d’una cèl·lula única en l’actualitat, més clara veig la necessitat d’invertir en la nova fornada de científics. Les llavors d'aquests no creixeran en testos de terra seca i contaminada, sinó que necessiten una base fèrtil que permeti desenvolupar la seva creativitat i recompensar el seu treball amb l’estabilitat personal i laboral del dia a dia. És a dir, necessitem bones i diverses regadores per fer florir aquest arbre del coneixement, com diria Pío Baroja. Ja soc extremadament favorable a l’exportació del nostre talent i la formació internacional dels nostres investigadors, però, de tant en tant, m’agradaria que existís la possibilitat que aquells que ho desitgin i amb bon currículum objectiu siguin capaços de tornar amb condicions dignes. El programa Ramón i Cajal de l’Estat, així com iniciatives privades com les de la Fundació La Caixa són bones opcions, però potser el pla que ha funcionat millor per atraure talent és el sistema ICREA a Catalunya. Un reflex de la mateixa és que aquests últims investigadors són els que més finançament europeu competitiu de les convocatòries del Consell Europeu d’Investigació (ERC per les seves sigles en anglès) atrauen. Un detall a millorar de la mateixa seria la recuperació dels anomenats ICREA Júnior, que van permetre la incorporació de joveníssims investigadors que després s’han convertit en científics contrastats en els millors centres del país. Un sou i res més Un error que de vegades passa és que s’ofereix a l’investigador que viu a l’estranger el sou i res més. El científic brillant, afortunadament per la seva pròpia idiosincracia, no agafarà aquest salari i s’asseurà a escalfar la cadira res més, com encara succeeix en cert tipus d’institucions. El perill és que podria fer-ho si no troba l’entorn adequat. Una manera de solucionar-lo són els anomenats ‘starting packages’, on se li facilita durant un període de tres o cinc anys un suport econòmic per gastar en experiments o contractar personal perquè l’ajudi en els mateixos. Però també seria molt important que aquests investigadors que han fet l’aposta arriscada de tornar tinguessin sempre un finançament estructural subjecte a avaluació periòdica. D’aquesta manera també ens evitaríem que aquests prometedors professionals es passin més de la meitat del temps demanant beques i projectes en comptes d’estar investigant. L'existència d’ajudes per trobar habitatge i escolaritzar els fills, especialment per als que s’expressen en llengües estrangeres, seria una altra magnífica iniciativa. I que, per una vegada, la burocràcia no devorés les seves hores, com feien els homes del vestit gris a la novel·la ‘Momo’, de Michael Ende. Una de les qüestions clau és com aconseguir les descrites bones i diverses regadores a què em referia anteriorment. Hi ha diferents solucions, i tant de bo un gestor polític i econòmic llegeixi això mentre es pren el croissant i el cafè amb llet aquest matí. Una seria la necessària aprovació i aplicació generosa d’una llei de mecenatge que recompensi fiscalment els donants de la ciència. Potser d’aquesta manera hi hauria menys diners a Suïssa i més als laboratoris. Transferència de coneixement Una segona seria facilitar la transferència de coneixement a l’empresa i a un producte comercial. En el nostre entorn, la creació d’una empresa encara representa un destorb considerable, falten «business angels» que posin els seus dividends en aquestes possibles aventures empresarials i els centres de recerca necessiten professionals flexibles que busquin activament oportunitats de negoci. I l’investigador ha de fer compatible el descobriment amb la seva possible explotació econòmica. No és casualitat que els grans centres d’investigació estrangers tinguin situats a prop grans companyies o que ocupin el mateix edifici en plantes diferents. La comunicació i els vasos comunicants entre científics i agents econòmics són clau per canviar els models productius d’un país. Una tercera pota seria que els quadres polítics tinguessin certa formació científica. Crec sincerament que això els faria ser més sensibles a les necessitats de la ciència i la imperiosa necessitat de cuidar-la. Finalment, la nova saba de joves científics haurien de trobar un país on els Pressupostos votats pels seus representants apostin per la investigació. I la societat ha d’exigir a aquests últims que així sigui pel bé de tots. Cuideu-vos molt.

Regant el talent

La formació i consolidació de la següent generació de científics exigeix una aposta decidida a nivell acadèmic, polític i empresarial

El més llegit