Eco, Narcís i la pandèmia

Eco era una nimfa xerraire que entretenia Hera amb la seva xerrameca. I així, Hera no s’assabentava que Zeus anava tenint embolics amb la majoria de les nimfes de l’Olimp. Quan Hera se’n va assabentar, i es va assabentar de passada que Zeus també festejava Eco, va castigar Eco traient-li la veu i obligant-la a repetir l’última paraula que deia la persona amb la qual mantingués la conversa. Avergonyida, Eco es va amagar en un bosc. Narcís era fill de la nimfa de l’aigua Liríope i del déu riu Cefís. Liríope va consultar Tirèsies sobre el futur del seu fill. L’endeví li va dir que el nen moriria si podia veure el seu propi reflex. Liríope va eliminar tots els miralls del lloc. Al bosc, Narcís es va trobar amb Eco. Ell la va trobar molt bonica, però avorrida. Eco va buscar l’ajuda dels animals del bosc, perquè li comuniquessin a Narcís l’amor que sentia, ja que ella no podia expressar-lo. Narcís es va riure d’ella. Eco va tornar al fons del seu amagatall, i de pura vergonya, es va fer una amb la cova. Nèmesi, la que arruïna els superbs, va maleir Narcís. Narcís va anar a beure en un rierol, es va enamorar del seu propi reflex, i es va inclinar per besar-se a si mateix. Va caure i es va ofegar. De l’aigua en va sorgir una flor aquàtica: el narcís. Una relació narcisista-ecoica és la relació entre una persona obsessionada amb si mateixa i una altra persona dependent emocional. La dependent no fa sinó repetir obsessivament el que l’altre diu, i es desespera per aconseguir un amor que mai obtindrà. Aquesta relació crec que és la que comencem a veure entre polítics i votants. Votants xai, sectaris, que defensen el seu partit com si es tractés dels colors d’un equip de futbol. A mort, passi el que passi. I polítics narcisistes, d’ego hipertrofiat, que només pensen en el que poden aconseguir per a si mateixos, no per a la comunitat que els va votar i que els manté. Imagini que la seva comunitat necessita un ascensor urgentment, però els veïns s’han dividit entre els liderats per Martínez, del 6A, que vol que l’ascensor l’instal·li l’empresa del seu cosí, davant els liderats per Estapé, del 4B, que opina que l’ha d’instal·lar la del seu cunyat. Mesos i mesos de baralles entre la facció 6A contra la 4B. La guerra bruta es desencadena: anònims a les bústies, notes amenaçadores a l’ascensor, denúncies a Hisenda sobre el propietari que relloga habitacions, una caca humana que apareix al replà del 4B, ous podrits cauen a la terrassa del 6 A... Els llogats marxen, algunes propietàries es plantegen vendre... Passa un any i la comunitat segueix sense ascensor, però l’edifici té pisos buits, corre el rumor que hi ha fantasmes i fins i tot ha vingut una santera per purificar-lo. Una presidenta autonòmica que construeix un megahospital de 50 milions i no sap d’on sortiran els metges per treballar-hi, una altra que era a les dues de la matinada a la vorera del carrer atenent un amic presumptament borratxo en ple toc de queda, polítics que donen ara la culpa al poble de la propagació de la Covid pels seus erràtics costums, quan ens hem limitat a fer el que ells mateixos ens permetien... En fi, deia Winston Churchill que el preu de la grandesa és la responsabilitat. Però la grandesa de la nostra classe política només la veuen ells mateixos: en el seu propi reflex.

Eco, Narcís i la pandèmia

Deia Winston Churchill que el preu de la grandesa és la responsabilitat.

El més llegit