Van passant els dies, les setmanes i els mesos i no sembla que n’hàgim après gaire. Si fos una avaluació escolar com les d’abans ens dirien que no progressem adequadament. El virus continua castigant i tot el que els ciutadans sentim tornen a ser laments, advertències i obligacions. Càstigs disfressats de sacrificis i penalitzacions revestides de necessitat en llargs i reiterats discursos polítics buits, redundants i tendents a la gastada retòrica esportiva de recolzar per vèncer. Ja només falta recuperar aquell vell lema de «l’important és participar» per reviure capítols abandonats. S’han deixat enrere el llenguatge bèl·lic i els uniformes. S’agraeix, però no n’hi ha prou.