El sopar dels idiotes, per Joan Ollé

El dilluns passat, convocats per Pedrojota per celebrar, en plena segona onada del coronavirus, el primer lustre del seu diari ‘El Español’, es van reunir al Casino de Madrid 150 personalitats –entre les quals els ministres de Sanitat (¡!) Cultura (¡!) i Justícia (¡!), així com Pablo Casado, Inés Arrimadas, Emiliano García Page, Begoña Villacís, Ana Pastor... No seran cessats, inhabilitats ni multats, ja que en cap moment van infringir les normatives vigents en el Madrid d’Ayuso i Martínez Almeida, que, a diferència de moltes altres comunitats autònomes –per alguna cosa és quilòmetre zero i capital– permeten el comerç i el beure en bars i restaurants així com el castís vagareig fins a l’hora de les bruixes. Si he encapçalat aquest escrit amb la traducció al català de la magnífica comèdia ‘Le diner donis cons’, de Francis Veber, no és amb ànim d’insult –tot i que em sobrin ganes-, sinó reclamant-me molt acadèmicament de l’etimologia de la paraula ‘idiota’, que prové del grec ‘idiotés’, referida a aquells i aquelles que desatenien i desatenen els assumptes públics per ocupar-se únicament dels seus propis interessos. Menú: peus de ministre a les males herbes, lluç a la salsa chamberí i xurros i merines a go-go. Hi ha dues coses altament preocupants en aquest simposi postplatònic amb homenatge a les forces armades que, malgrat ser repel·lides en alguns punts de la pell de toro, van torejar contra el bitxo. La primera és que 150 ànimes del tot Madrid, una a una i sabent que atemptaven contra la solidaritat, l’exemplaritat i el sentit comú, es conjuressin i desemmascaressin les unes a les altres per deixar clar que, amb o sense pandèmia, continuen sent l’elit. Com resa l’adagi català, ‘A la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat’. La segona, encara més terrorífica, és que els assistents al ‘papeig’ es clavessin de genolls davant l’alarmant ‘auctoritas’ de Pedrojota, bavejant «Negre» quan minuts abans acabaven de proclamar públicament «!Blanc, blanc i blanc!». Ministre Illa: tot i que no et quedessis a sopar, quan surtis per la tele, canviaré de canal. Escoltaré PJ, que, pel que sembla, és qui mana. Fets com aquest semblen posar en dubte la infrangible unitat d’Espanya dela qual presumeixen tots els assistents al tiberi, fins i tot contra un enemic comú que sap molt més de malaltia, misèria i mort que d’himnes i banderes. I, pel que fa a la Covid, Madrid no és precisament una unitat de destí en allò universal.

El més llegit