Quan el pacte és la bona notícia

El Pacte de Toledo renova les seves recomanacions i aquesta és, en temps de pandèmia i polarització, una bona notícia. Els membres de la Comissió parlamentària que ad hoc té l’encàrrec d’avaluar i recomanar les línies directrius de la política de pensions han fet la seva feina. Segur que aquestes recomanacions seran objecte d’escrutini i de crítica. És normal que així sigui; per als progressistes, partidaris de reformes més profundes de l’actual sistema, aquest paquet de recomanacions està lluny de proposar els canvis que, de manera peremptòria, es necessiten per afrontar l’imminent impacte de la jubilació dels ‘baby boomers’; per als sectors més conservadors, les propostes del Pacte de Toledo aprofundeixen en l'afebliment de la funció protectora de la Seguretat Social. I a uns i altres, cal recordar-los que inevitablement el Pacte de Toledo ha estat sempre el resultat d’un compromís entre aquells que posen l’accent en la necessitat de les reformes i aquells altres que defensen les essències del sistema públic de pensions i que, com a qualsevol compromís, el pacte sempre genera insatisfaccions a una banda i a l’altra. Aquelles que en matèria de pensions aspiren a la reforma que tanqui definitivament el debat sobre el futur de les pensions viuran en la insatisfacció; en el futur hi haurà més reformes i ajustos; per a aquells altres que minimitzen l’impacte de la combinació de la jubilació dels ‘baby boomers’ i l’augment de l’esperança de vida de les persones en la sostenibilitat del sistema públic i que es mostren contràries a les reformes, també els hi hem de dir que les reformes són imprescindibles si volem complir les promeses amb aquells que encara no estan jubilats i tenen dret a la seva pensió. I en vindran més, també, perquè la societat i l’economia estan en plena transformació. Aquest equilibri ha estat també la virtut del Pacte de Toledo des del seu origen, per cert, ben català. El Pacte de Toledo és nascut d’una proposta del líder de CiU al Congrés, en Miquel Roca, en el llunyà 1993, en plena crisi econòmica i en un ambient marcat també per enormes incerteses sobre el futur de les pensions, pensant en els primers anys 2000. I és que el Pacte de Toledo no és la poció màgica de les pensions, però sí una manera de fer política que permet avançar de manera sostinguda en les reformes per la via del diàleg politic i social a la recerca dels consensos que fan possibles que aquestes reformes siguin acceptades per la majoria de la societat, que durin en el temps i que provoquin l’efecte desitjat. Justament l’error del PP, el 2011, fou obviar aquesta premissa, circumstància que fa que aquella reforma, en la pràctica, hagi estat derogada. Ara, després de l’acord parlamentari, toca el diàleg entre el Govern de l’Estat i els representants dels empresaris i els treballadors. I caldrà que uns i altres tinguin la màxima ambició per concretar les recomanacions aprovades en els canvis legislatius que fan falta. Certament, sempre m’he mogut en la direcció reformista, convençut com estic que la millor manera de garantir l’essència del sistema públic de pensions, que no és l'altra que la redistribució de la renda entre generacions per tal de garantir ingressos suficients durant la jubilació i eradicar el risc de la pobresa durant la vellesa tot diferint en el temps una part del salari, necessita de reformes; que, sense les reformes, el sistema no seria viable. En clau de reformes per a la sostenibilitat, al meu parer, en aquests moments, hi ha dues qüestions fonamentals pensant en el mitjà termini. Per una banda, cal la incorporació d’un factor de sostenibilitat que ajusti l’edat legal de jubilació a l’evolució de l’esperança de vida, amb tota la flexibilitat que faci falta, i que el càlcul de la pensió sigui més contributiu i transparent, circumstàncies que impliquen tant que la pensió que es cobri tingui a veure més amb el que hem cotitzat al llarg de la nostra vida laboral com que amb les cotitzacions només es paguin pensions contributives. I per l’altra, que necessitem estendre el model basc de previsió social complementària, basat en plans de pensions de capitalització acordats a la negociació col·lectiva, al conjunt de l’Estat, tal i com els països més avançats del nostre entorn han anat fent durant les darreres dècades. Felicitem doncs els membres de la Comissió del Pacte i esperem del ministre Escrivá i dels interlocutors socials que afrontin sense demora, amb esperit reformista i de consens, els canvis que necessitem ara i aquí.

Quan el pacte és la bona notícia

Les reformes són imprescindibles si volem complir les promeses amb aquells que encara no estan jubilats i tenen de dret a la seva pensió

El més llegit