De revolts, obres públiques i turisme

Atrapats en aquest continu despertar de la marmota que sembla la pandèmia, ve de gust allunyar-se de les seves angoixes i considerar altres aspectes menys severs, tot i que també rellevants. Avui voldria tractar el nostre menyspreu pel paisatge en el qual s’assenta el patrimoni turístic. Situïn-se a Cortina d’Ampezzo, Corvara in Badia o Canazei: tres ciutats petites de les Dolomites italianes. Si han tingut la sort de visitar-les, hauran observat l’absència de signes visibles d’activitat, amb l’excepció dels pobles citats: fins i tot els remuntadors de les seves estacions d’esquí estan pintats de verd perquè no es percebin. Mantenen un paisatge que, en l’essencial, no es deu haver modificat substancialment en els últims segles. En aquest viatge fictici, dirigeixin-se als grans pics dels Alps italians, i el que apareix és semblant: des de l’Stelvio, que domina la vall de Trento, cap a l’oest, s’estenen prop de 100 quilòmetres de la Valtelina, la que recorrien els terços de Flandes per evitar les flotes britànica i holandesa i, després de vorejar Suïssa, seguir pel Rin fins als Països Baixos. Es tracta d’una llarguíssima i pròspera vall, amb pobles que, amb l’excepció d’una carretera de pa sucat amb oli que la travessa, sembla també congelat en el temps. Saltin-se el llac de Como i observin com, a l’arribar a Courmayeur sota el Mont-Blanc, les carreteres que permeten arribar a França no passarien l’aprovat al nostre país: tant les que cap al nord arriben a Suïssa com a l’oest, en direcció a Tignes. Com tampoc serien acceptables a Catalunya la multitud de carreteretes de l’espectacular Toscana italiana: de Florència al sud s’estén una xarxa de suaus pendents i lànguids revolts desconeguts per aquests verals. Velocitats modestes Més enllà del canal de la Mànega, sigui a Anglaterra, Gal·les, Escòcia o Irlanda s’apinyen vies de comunicació que, per estretes i desiguals, a Catalunya han desaparegut fa temps: sinuoses i amb rasants de tot pelatge, perfectament incardinats en el paisatge, que obliguen a velocitats modestes. Potser el seu exemple paradigmàtic sigui aquella que, a l’illa de Skye a les Hèbrides Interiors, obliga a aturar-se a petites ampliacions laterals per deixar pas al vehicle que s’aproxima en sentit contrari. No vull cansar-los més. Permetin-me que, d’un salt, em situï al Pirineu francès. Allà, les diferències amb les nostres carreteres, amb les excepcions de Portbou i el Pertús, són enormes. Pugin per la que des de Camprodon arriba a Coll d’Ares i a Prats de Molló, i comprovaran els canvis entre el vessant català i el francès. Segueixin cap al mar, i el següent port de muntanya, el de Costoja, presenta encara una diferència més marcada: una carretera decent des de França, i una de molt ampla per atendre el molt escàs trànsit des de Costoja en direcció a Darnius. Finalment, prenguin els dos últims colls, els de la Manrella i el de Banyuls. Difícilment podran arribar-hi des de França, llevat que tinguin un automòbil especialment dotat, mentre que el vessant català segueix la tònica habitual: amplíssimes vies per a no se sap quin volum d’automòbils. Una aberració Aquesta comparació amb alguns paisatges turístics de França, Itàlia o la Gran Bretanya no són una anècdota menor: reflecteixen una incapacitat, molt nostra, per valorar i salvaguardar adequadament el paisatge. Des d’aquí, semblaria que aquest pogués estendre’s infinitament, i que la seva transformació no tingui cap efecte sobre la nostra principal indústria, la turística: els revolts i canvis de rasant, per suaus que siguin, semblen una aberració i és funció dels poders públics la seva eliminació i convertir un suau camí tradicional en una via el més recta possible, suposo que per permetre més velocitats. L’últim exemple, i els asseguro que a Catalunya els trobaríem a dojo, me l’ha subministrat la reforma d’una carretera local, als peus de les magnífiques Gabarres, a prop dels Àngels: allà la tasca d’erradicar revolts inofensius s’ha portat a l’extrem. Per a un país que, com la pandèmia ha mostrat, té una dependència excessiva del turisme i sectors vinculats, aquesta política d’obres públiques és un cras error, a més de marcada incompetència. Els paisatges, com les ciutats medievals, són un patrimoni a preservar, un atractiu turístic per si mateix. I quan s’hi intervé sense tenir aquests aspectes en consideració, els seus efectes no són menors. Potser no som capaços de veure’ls avui. Però hi són. I el pitjor, hi seran per molts anys.

De revolts, obres públiques i turisme

Les administracions demostren una gran incapacitat per valorar i salvaguardar aquest bé turístic que és el paisatge

El més llegit