JxCat ha forçat la dimissió d’Eduard Pujol, el que era el seu portaveu al Parlament, després de rebre diverses denúncies per assetjament sexual. Més enllà de la seva innocència o culpabilitat, és rellevant la contundència del partit. També l’acceptació social de la possibilitat: l’assetjament sexual ja no és negat per sistema. La reivindicació feminista ho ha fet visible, reprovable i punible. Ha revelat l’extensió del problema i ha donat ànim a les víctimes. Empresa, política, mitjans, esport, cultura... no hi ha sector lliure de denúncies. L’explosió del #MeToo ha sacsejat el marc mental de les relacions entre home i dona en tots els àmbits del poder. La por encara tenalla moltes dones, però, a priori, ja no són tractades de boges, aprofitades o exagerades. L’assetjador és l’únic que s’ha de sentir en el punt de mira.
JxCat ha actuat amb contundència, i així ha de ser. Qualsevol crítica que vincula l’assetjament a la ideologia del partit és un menyspreu més a les dones agredides. L’assetjament sexual impregna tota la societat. Utilitzar-lo com a arma llancívola comporta el risc de veure’l arribar transformat en bumerang.