A l’exterior d’una residència, una família sencera enganxa els seus rostres amb mascaretes contra el vidre d’una finestra. A l’altre costat, una àvia somriu amb un aire trist perquè els té a prop però en realitat són molt lluny. Aquesta escena commovedora s’ha pogut veure aquest cap de setmana en milers de residències de gent gran, i ens recorda el que va passar i mai ha de tornar a passar. Perquè ja ens en vam oblidar en la primera onada, quan els vam deixar morir aquí i a mig món, i vam descobrir massa tard que els nostres impostos tampoc servien per salvar-los la vida. Després, quan va venir el confinament més dur, es va prioritzar l’horari dels nens al dels avis, amb l’excusa que els primers s’havien de desfogar i els segons s’havien de protegir.