L'últim tango d'ERC

Fa tot just un mes, Madrid era l’infern. Des de Catalunya miràvem amb incredulitat l’intercanvi de cops baixos entre la Comunitat de Madrid i el Govern. La indòmita Isabel Díaz Ayuso es regirava contra l’assenyalament de Pedro Sánchez, que li exigia més mà dura contra la Covid-19. Malgrat l’estat d’alarma ‘ad hoc’ que va decretar el Govern, la comunitat no va tancar bars i restaurants. A Catalunya sí que se’ls va obligar a abaixar les persianes dies després. El Govern, que sempre ha volgut mostrar anticipació, prenia la iniciativa perquè els contagis no es desboquessin. Tot i així, Catalunya està igual, si no pitjor, que Madrid. Això sí, amb els bars i restaurants tancats, 40.000 treballadors altre cop en situació d’erto i moltíssims propietaris tremolant, apuntant al tancament definitiu dels seus negocis. Jutjant els resultats, potser no n’hi havia per tant amb Ayuso o no n’hi hauria d’haver tan poc envers la resta. Tret que només importin els discursos i que la pandèmia sigui únicament un altre escenari a què traslladar prejudicis ideològics sense que la realitat compti per gaire. Ara la nova esperança es diu toc de queda, sota el paraigua de l’estat d’alarma generalitzat decretat per Pedro Sánchez. Macron l’ha posat al mapa utilitzant els altaveus de França, tot i que no va ser el primer lloc on va entrar en vigor. La resta han vist en la iniciativa un excel·lent agafador. Proporciona la coartada necessària per mostrar duresa i determinació en la implantació de mesures –és una mesura coercitiva de gran excepcionalitat–, però alhora deriva en un impacte econòmic molt menor que un altre tipus d’iniciatives. Experimentar amb el poble Que, per la seva banda, el Govern català hagi deixat la porta oberta –tot i que la consellera Alba Vergés s’hagi esforçat a aclarir que no té per què ser així– a reobrir els bars i restaurants amb indicadors epidemiològics pitjors que quan es va ordenar tancar-los, indica fins a quin punt els executius estan experimentant en directe amb la població i creuant els dits. Saben que cal fer coses, però no saben exactament quines. L’escenari és endimoniat per a ERC. Amb la presidència, tot i que sigui en funcions, de Pere Aragonès, i els departaments de Salut, Benestar i Educació també sota capa republicana, la gestió de la pandèmia queda, des del punt de vista d’oportunitat i risc polític, únicament a les seves mans. Està clar que a JxCat no estan disposats a fer presoners i ja actuen com si això no fos gaire cosa seva, tot i que mitja Generalitat ho sigui. La narrativa a construir és que Pere Aragonès és més lent, la paràlisi per anàlisi, i no té prou lideratge per a les decisions ràpides i difícils que sí que prenia Quim Torra, que va exercir des del primer dia el paper de supercampió del confinament. El factor Oriol Mitjà En paral·lel, si aquestes decisions perjudiquen sectors productius i l’economia en general, cosa inevitable, sempre es pot treure a escena una altra veu que provingui del mateix espai polític que aposti per alleugerir-les. Una cosa i la contrària. Vegem si no el conseller ‘juntaire’ Ramon Tremosa, que és qui més ha insistit que els restaurants i bars tornin a l’activitat un cop en marxa el toc de queda. Aquesta estratègia compta, com a complement, amb el recolzament d’il·lustres epidemiòlegs partidaris de la línia més dura contra la Covid-19. És el cas d’Oriol Mitjà, a qui, segons ell mateix ha confessat, Quim Torra va voler convertir en conseller de la pandèmia a través de la fórmula del comissionat (Artur Mas ja la va utilitzar el 2015 amb Núria Bassols –transparència– i Carles Viver Pi i Sunyer –transició nacional–). El despit que li van infringir els republicans, més còmodes amb altres especialistes igualment il·lustres, ha convertit Mitjà en un flagell per als d’Oriol Junqueras. Intentar treure avantatge polític de la pandèmia no hauria d’escandalitzar, ja que és una pràctica universal. El repartiment de cartes ha volgut que el candidat d’ERC, Pere Aragonès, faci front a uns mesos decisius abans de les eleccions amb el seu lideratge per construir, amb segments de població ja molt desgastats i amb l’economia en caiguda lliure. És un escenari molt diferent del del març, quan el governant en tenia prou amb pronunciar solemnement frases del tipus no «ens tremolarà la mà» i «no es pot posar l’economia per davant la salut» per guanyar enters i credibilitat. Aragonès es juga molt en aquest últim tango preelectoral, que no serà còmode de ballar. La Covid-19, els seus socis i una ciutadania que ara tem per igual el virus i la butxaca no ho posaran gens fàcil.

L'últim tango d'ERC

Aragonès afronta uns mesos decisius amb el seu lideratge per construir i l'economia en caiguda lliure

El més llegit