Una tendència del teatre contemporani és escurçar els clàssics, reduir-los a l’essència i evitar escenes sobreres. Una altra tendència –just a la banda contrària– és (o era!) fer produccions magnificents, de cinc o sis hores, com aquelles mítiques 'Tragèdies romanes' i com el colossal '2666', que es van representar fa uns anys al Lliure. Podria ben ser que la crisi sostinguda de la pandèmia ens aporti en el futur més material minimalista i que es deixin aparcats els projectes maratonians.

Hi ha espectacles, però, que exigeixen una certa extensió. Com l’òpera. Per això és sorprenent la notícia que el Liceu ha suprimit un parell d’escenes de 'Don Giovanni', el 'dramma giocoso' de Mozart. Josep Pons, el director musical, ha dit que era com si li tallessin una part del cos, però l’obligació de plegar abans de les onze de la nit ha obligat a aquesta amputació (i també a reduir el temps de l’entreacte).

Amb la implantació del toc de queda, ja només queda fer 'matinées', començar les representacions a les quatre de la tarda o retallar encara més, com han fet amb els musicals a París, i convertir els muntatges en pastilles que s’hauran d’ingerir en dosis homeopàtiques.