Política dicotòmica

La polarització i l’increment del soroll polític disgusten la ciutadania. És un fet que en l’última dècada, amb el llarg cicle de crisi econòmica com a teló de fons, ha augmentat la desafecció cap als actors polítics i les institucions. Així ho constaten els sondejos d’opinió. La pregunta que ens podem fer és si aquest és un mal endogen de la política o el reflex d’un problema que la transcendeix. La resposta: estem davant un peix que es mossega la cua. La crisi del 2008 va certificar el col·lapse de la política reformista –és a dir, l’anomenada vella política– i va afavorir l’emergència de la nova política, en clau populista, que es va encarregar d’aportar respostes simples a problemes complexos que els vells partits ja no eren capaços d’encarrilar. Les societats s’havien polaritzat i la política alimentava aquesta polarització. Debat en blanc i negre El debat dicotòmic, en blanc i negre, es va anar apropiant de l’escena. Havia sorgit en la dècada dels 90 als platós de televisió, de la mà de l’espectacularització de la informació i del culte de l’emoció. En l’era del ‘fast food’, també el pensament ràpid dels ‘fast thinkers’, en expressió de Pierre Bourdieu, venia més que el debat contradictori en temps i forma. Les xarxes socials van abonar després aquesta tendència. No és estrany que molts dels actors de la nova política fessin primer els seus pinets en aquells platós de televisió. La crisi de fa 12 anys, que va accelerar el procés de fallida dels partits tradicionals i del model social de referència, els va propulsar a la primera línia de l’espai públic. La democràcia va guanyar pluralitat, però ho va fer en benefici d’una política dicotòmica, de bons i dolents, d’uns contra els altres, en clau de sí i no. Fugida cap endavant La vella política, corcada pels casos de corrupció sistèmica, va fugir cap endavant: va abandonar la via reformista i va secundar la política dicotòmica, en blanc i negre. L’esperit del pacte constitucional va saltar pels aires i va ser substituït pel frontisme. La moderació era sinònim de traïció. El resultat: si un dels reptes polítics del segle XXI és governar la complexitat, els formats amb què ho fem són cada vegada més simples, emotius i espectaculars. La política democràtica no significa negar els conflictes; és la forma civilitzada de resoldre’ls amb l’objecte de l’interès general. És l’antítesi de la política dicotòmica que, tant a Madrid com a Barcelona, s’ha apropiat del debat públic. Els vetos creuats i la negació de l’altre ajuden a entendre l’abandonament dels pactes d’Estat en l’escena política espanyola i l’aposta plebiscitària, també dicotòmica, en la catalana. La desafecció ciutadana és la porta de l’antipolítica. La millor forma de fer-hi front no són els ‘cordons sanitaris’, sinó el diàleg, la negociació i el pacte com a instruments de l’acció política. Si Espanya ja necessitava fer un ‘reset’ per poder afrontar les reformes institucionals, socioeconòmiques i mediambientals encara pendents, ara ha de canviar de xip davant els reptes afegits per la pandèmia de Covid.

Política dicotòmica

Si Espanya necessitava fer un 'reset' per afrontar les reformes pendents, ara ha de canviar de xip davant els reptes afegits per la pandèmia

El més llegit