Conservar l'optimisme, per Jordi Puntí

¿Quines desgràcies ens portarà encara aquest any 2020?, em pregunto com molta altra gent, i llavors m’adono que aviat hi haurà les eleccions dels Estats Units i no podem descartar quatre anys més de Donald Trump. La pandèmia de la Covid i les dificultats per erradicar-la han emmascarat un present que ja patia una infinitud de malsons polítics, injustícies i desigualtats. Plou sobre mullat, de manera global, i l’error és pensar que només hi ha un drama que ho cobreix tot com un mantell negre. Quan la vacuna faci la seva feina, la majoria de problemes persistiran. Zadie Smith ha publicat recentment un llibret –‘Contemplaciones’ (Salamandra)–, amb sis assajos escrits durant el confinament, en què es fa ressò d’una frase de Trump en un dels seus discursos: «Tant de bo poguéssim recuperar la nostra vida d’abans». La novel·lista comenta el so reconfortant que té això de la «vida d’abans», però a l'instant s'adona que és enganyós: «El 1945 ningú volia tornar a la ‘vida d’abans’ [...]. El desastre exigia una nova albada. Només un pensament nou pot portar una nova albada», escriu. Les morts i el dolor de la pandèmia no substitueixen res, només s’afegeixen als temps extrems, però ens fan llegir de manera diferent, fins i tot quan els llibres no parlen de la Covid explícitament. Me n’he adonat amb una novel·la recent, prèvia al virus, però que reflexiona sobre la incertesa del món actual: ‘Com el temps’, de Jenny Offill (Amsterdam, en castellà a Asteroide). La narradora i protagonista és una bibliotecària que viu amb un informàtic i tenen un fill petit. També col·labora amb una experta en l’emergència climàtica i sovint ha de respondre als correus catastrofistes que envia la gent. La novel·la avança a partir d'un seguit de textos breus, que funcionen com notes de dietari, diàlegs, aforismes o microcontes. És un discurs fragmentari que guanya pes a mesura que el lector completa els buits, els silencis, i tots els indicis del descontrol planetari són tan vius i actuals que no costa gens imaginar-te tothom amb mascareta, enmig d'una pandèmia. «¿Com conserva l’optimisme, vostè?», algú pregunta, i la frase queda penjada en l’aire, sense resposta aparent.

El més llegit