De l’estalvi només en parlem els tristos i els pobres, tot i que els últims només per certificar que els queda lluny del seu abast. Els tristos, en canvi, són gent que passa els anys pensant en les estretors futures que potser no arribaran mai. Són els reis del per si de cas. Amb els anys passa que l’obsessió per una hipotètica penúria s’agreuja. Si no vigilen prou, arriben a vells convertits en amargats abonats al mal humor. No entenen que no arribi la misèria per a la qual s’han estat preparant mentre els altres gastaven a mans plenes visitant setmanalment restaurants estrellats.