Dimecres passat em vaig aixecar feliç amb l’absolució de Josep Lluís Trapero. Havent coincidit amb ell, a través d’amics comuns, només en comptades però molt cordials ocasions, i sabedor que tenia zero possibilitats que respongués a la meva trucada, vaig marcar el seu número –¡el cos, no el policial sinó el meu, m’ho demanava a crits!– i em vaig trobar amb la seva veu de Leonard Cohen a l’orella. Al demanar-li per què, sent l’home més requerit del dia, havia atès un número desconegut, em va confiar que esperava la trucada d’una tieta de qui no tenia el telèfon a la memòria del seu mòbil. El que vam parlar no té cap rellevància: només vaig voler enviar-li una abraçada fraternal.