Moció fallida, demagògia a l'alça

En la Constitució, la moció de censura ha de ser constructiva. Qui la vota ho fa contra el president, sí, però també elegeix un nou president. Per això la de Vox estava condemnada al fracàs. Alguns (o molts) voldrien votar contra Sánchez, però, no, posar Abascal a la Moncloa. Hi ha hagut altres mocions de censura fallides, però la de Felipe González li va servir per erigir-se en alternativa i guanyar després les eleccions. Al llavors dirigent del PP, Hernández Mancha, el va condemnar a deixar la política. ¿La de Pablo Iglesias? El temps ho dirà. Ahir va quedar clar no només que la d’Abascal no sortirà, sinó que tampoc l’erigirà en alternativa creïble. També que Vox està molt allunyada de la majoria ciutadana. Ignacio Garriga, teloner de la moció, va fer un agressiu discurs de protesta –no exempt d’agilitat–, però des d’un punt de partida inacceptable: que el Govern és il·legítim i fruit del frau malgrat haver sigut elegit amb les normes constitucionals. I l’error de Garriga es va elevar al cub en el d’Abascal. No va ser ja un discurs d’agitació, sinó d’un plumbi catastrofisme. Afirmar que el Govern a més d’il·legítim és criminal i el pitjor des de fa 80 anys és molt pitjor. Abascal diu defensar la Constitució i les llibertats, però insinua que eren millors els governs de la dictadura aliens a tot Estat de dret. I l’exaltació de la província («no hi ha província espanyola que no hagi enlluernat el món»), liquidar l’Estat autonòmic o il·legalitzar els partits independentistes és un programa de prohibicions, no de govern. Predicar reduir impostos quan la despesa pública ha de pujar per aguantar l’economia i, alhora, criticar el dèficit i el deute dient que conduiran al rescat és un disbarat. I fer de la monarquia un eslògan de partit és mancar de tot sentit institucional. Pedro Sánchez va aprofitar per denunciar que a Abascal el disgusta l’Espanya real. No es pot estimar Espanya si es vol esborrar d’ella els que voten independentista o «comunista». I va remarcar que Abascal ve del PP i no va criticar la negociació amb ETA d’Aznar quan hi havia morts i ara posa el crit al cel amb Bildu nou anys després que la banda deixés de matar. Va aixecar acta que les crítiques de Vox són similars a les del PP i va desafiar Casado a diferenciar-se de l’extrema dreta. Interessant el missatge d’Arrimadas al recordar que el Govern té majoria i que ara no es tracta de fer-lo caure –no hi ha diputats per fer-ho–, sinó d’evitar que la tragèdia sanitària i econòmica vagi a pitjor. S’haurà d’analitzar a fons el discurs de Casado, però que García Egea definís la censura com «una presa de pèl» indica alguna cosa. La moció no guanyarà, no danyarà Sánchez i –tret que s’equivoqui molt– només fregarà Casado. Davant el drama del coronavirus i la crisi econòmica, la moció va ser una prova més que l’extrema dreta aspira a pescar en riu revolt. Ahir no ho va aconseguir, però sí que va pujar la demagògia. Una mala jornada per al debat civilitzat.

Moció fallida, demagògia a l'alça

Abascal va recórrer al catastrofisme i va advocar per prohibir els partits independentistes

El més llegit