Plena tardor i el virus no desapareix. Continua molt present en les nostres vides afectant cada petit gest. Al desconcert inicial el va seguir una obediència cívica molt activa, com a resposta a les aclaparadores xifres de persones que morien. Va arribar després l’estiu i les ciutats es van buidar en una barreja de sospir i melancolia. Repartits per tot el territori com un gran tauler amb distàncies de seguretat, les poblacions petites se sorprenien de les aglomeracions i a les grans, als barris i zones que altres anys haurien sigut inundades de turistes d’estiueig, es queixaven del contrari, de la falta de visitants. Així, sense adonar-nos-en, va arribar el setembre i, amb aquest, la tornada a l’escola. ¿I ara què?