Una mare, un fill i un grup d’amics. El fill pateix una depressió. Està trist, no té il·lusió per res, està superant una addicció a les drogues i la vida se li fa un món. Es troba amb uns amics i s’esfondra. Ho explica tot. Es mostra feble i plora. Tots l’acullen i, el que és més important, l’escolten. Minuts més tard, apareix la mare. Terriblement afectada, li demana sisplau al seu fill que en deixi de parlar. Li exigeix que sigui feliç. Les paraules literals són: «Mai deixaré que estiguis a terra ni trist. No t’ho permetré, no hi tens dret. Hi ha una pandèmia i el que tu estàs passant no és important». I després li recrimina que no l’hi hagi explicat a ella abans.