Violència oculta

Nosaltres, aquelles sense veu

En el feminicidi, l'agressor nega qualsevol dret a la seva víctima per afirmar el seu dret absolut de controlar-la

-FOTODELDÍA- AME1090. CIUDAD DE MÉXICO (MÉXICO), 11/01/2020.- Vista de zapatos rojos puestos como protesta social contra los feminicidios y la violencia hacia las mujeres, este sábado en la plancha del Zócalo de Ciudad de México (México). La obra itinerante Zapatos Rojos es unes un movimiento creado por la artista mexicana Emilia Chauvet hace una década, después de que su hermana fuera asesinada por su novio. EFE/Sáshenka Gutiérrez / Sashenka Gutierrez (EFE)

Entre el 2005 i el 2009 a Manitoba, una remota colònia mennonita a Bolívia els residents de la qual s’oposen a la modernitat, moltes dones i nenes s’aixecaven al matí amb els cossos adolorits i ensopits, sovint sagnants, conseqüència d’haver sigut agredides sexualment a la nit. Elles no ho sabien i només guardaven la sensació que una cosa terrible els hi havia passat. Se’ls va fer creure que es devia a fantasmes i dimonis. Se les va arribar a acusar a la comunitat de mentir per cridar l’atenció o per cobrir adulteris; fins i tot se’ls va atribuir un excés d’imaginació. El 2009 nou homes van ser detinguts. El 2011 un tribunal bolivià els va condemnar a la presó per violar i abusar sexualment de 130 dones i nenes, de 3 a 65 anys, dins d’aquesta petita comunitat religiosa utilitzant un anestèsic per a animals. Però no totes les dones violades van ser incloses en el procés judicial, i es creu que el nombre real de víctimes és molt més gran. L’escriptora canadenca Miriam Toews, aquest any 2020, va partir d’aquests fets reals al seu llibre ‘Ellas hablan’, on va donar veu a les dones de la comunitat, aquelles que Ona Friesen, una de les seves protagonistes, descrivia com a «dones sense veu». Dones fora del temps i de l’espai, sense ni tan sols l’idioma del país on vivim».