Final a una treva de vuit anys

El màxim que dona de si el teatre català en aquests moments queda reduït a petites i ridícules escaramusses entre Junts i ERC que tenen lloc en diferents fronts però amb prou cura perquè res es desbordi del tot. Val com a exemple l’intent del conseller d’Empresa i Innovació, Ramon Tremosa, de robar-li la cartera a Pere Aragonès amb motiu de qui ha d’anar a la conferència de presidents autonòmics del pròxim dia 26 amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, per tractar sobre els fons de recuperació de la UE. Lletra menuda, batalletes mesquines que serveixen perquè Tremosa sumi punts de visibilitat i guanyi altura en la seva hipotètica carrera per provocar un rampell passional a Carles Puigdemont i ser ungit amb la candidatura de Junts. L’elecció de candidat en aquest espai polític ve a ser una nova versió de l’espectacle televisiu Got Talent: un munt de gent donant-ho tot a l’escenari a l’espera que el jurat de Waterloo repari en les seves virtuts. Els avorrits estira-i-arronsa entre ERC i Junts prologuen, això sí, la gran novetat que ens propiciaran les pròximes eleccions catalanes: després de vuit anys de treva, els grans partits nacionalistes catalans es tornaran a tocar la cara entre ells. I no serà per acariciar-se. El 2012 es va firmar un armistici entre els dos partits que ha durat gairebé vuit anys. Aquells llunyans comicis, que van significar el tret de sortida del procés, van ser els últims en què ERC i l’extinta CiU van competir obertament. ERC va voler clavar un cop al masisme a base d’acusacions de corrupció, neoliberalisme i afany retallador dels serveis públics. Des de CiU es va imposar la mesura que millor menyspreu és no fer apreci. Des d’aleshores, i malgrat que la desconfiança entre uns i altres mai va deixar de créixer, les campanyes han sigut basses d’oli per al sobiranisme, que ha disfrutat d’un pacte de no agressió entre faccions si deixem de banda la CUP, que sempre ha menjat a part. En les eleccions del 2015, els dos partits es van embarcar, prèvia clau de judo d’Artur Mas forçant la claudicació d’ERC, en l’aventura de Junts pel Sí i en les del 2017, ja novament per separat i convocades per Mariano Rajoy, tampoc hi va haver batalla en el fang entre les formacions. Això és el que canviarà a mesura que ens acostem als torrons i per descomptat acabarà afectant el comportament dels votants. Tot i que no s’utilitzarà la munició més gruixuda –els gurus de campanya consideren que no convé passar-se de frenada–, per primera vegada després de tres eleccions, el sobiranisme no rentarà els draps bruts en família ni els estendrà en un pati interior a resguard dels tafaners. A matadegolla Exagerar les vergonyes de l’adversari es convertirà en objectiu principal. El final de la unitat forçada provocarà el primer acte de normalitat en gairebé un decenni: tornar a barallar-se a matadegolla pels votants. Per a Junts, tots els altres seran tebis si no traïdors; per a ERC –que serà complaent amb el PDECat, ja que li interessa veure’l créixer a compte de Junts– el puigdemontisme passarà a ser una aposta per la immaduresa i, a més, de dretes; i per al PDECat, tots dos representaran una etapa de poc seny que cal deixar enrere al més aviat possible. La CUP seguirà al seu aire, donant estopa a tots i intentant dissimular que s’ha fet més gran i que ja no és més que un altre partit sistèmic. Cal veure com reaccionarà el votant davant una campanya convencional després de tants anys d’excepcionalitat en les ofertes electorals que eren presentades, en el fons, com la mateixa cançó amb diferents arranjaments. Ara aquesta oferta es diferenciarà clarament i les enquestes encara no n’han predit del tot les conseqüències. Excepcionalitat només en la justícia On es continua mantenint l’excepcionalitat és en el terreny de la justícia. Tercer aniversari de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó. Aviat s’afegiran a la trista efemèride la resta de condemnats. El Govern de Pedro Sánchez manté a la vista, però encara lluny, les boniques pastanagues en forma d’indult i reforma del delicte de sedició. Sabem, doncs, que les eleccions es desenvoluparan sense novetats en aquest àmbit. Tot i així, la influència d’aquesta variable serà molt menor en aquesta ocasió. Parafrasejant Oriol Junqueras, quan es referia a l’1-O, aquesta vegada sí que es votarà «com sempre». Entre altres coses perquè la campanya també es farà de nou i, després d’un parèntesi de vuit anys, com sempre: tots contra tots.

El més llegit